Una m… de Nadal, perdó!
Desembre és el mes de l’Advent cristià, que anuncia el
naixement de Jesús. L’últim mes de l’any, el del solstici
d’hivern: l’esperançada lenta victòria del dia contra la nit:
“A Santa Llúcia un pas de puça i a Nadal un pas de gall”. Jo,
en la meua infantesa, el vivia entre el huit de desembre —festivitat
de la Immaculada Concepció— i el vuit de gener, natalici d’un
servidor, de manera especial.
El huit de desembre, festiu, baixava a la Fira d’Elda, de
joguets, atifells i llepolies, que muntaven entre la Calle Nueva i
l’ajuntament. Atapeïda de paradetes i de gent, màgica per als
infants. Sempre m’hi firaven algun joguetet i em pujava a Petrer
més content que un gínjol. Un any, el iaio, em comprà una merda de
plàstic, de fer broma.
En aquells nadals posàvem el betlem en la cuineta de la tia
Amanda, en la casa del carrer Sant Rafael. El pare, sempre manyós,
aportava els elements decoratius; jo posava les figuretes. Des que
vaig tenir la merda —immensa—, esta acompanyava l’home cagant
—el “caganer”— de manera indefectible.
Celebràvem la Nit i el Dia de Nadal amb sopar i dinar familiar:
molta, molta gent i molt estimada i enyorada encara ara, per mi. La
tia Amanda anava a la missa de Gall, jo vaig acompanyar-la una o dos
voltes.
Un bon dia, la merda de broma em va donar un bon disgust. Com que
jo la feia aparéixer en el llocs més insospitats, vaig acabar
posant-la damunt l’olla del putxero i allò va començar a pudir,
no a excrement sinó a plàstic desfent-se. Alarma general. Algú la
va retirar de l’olla. Un parell de bateculs paterns, llàgrimes i
càstig moderat serviren per a “enviar la merda a la merda”.
Coses de xiquet.
