Què hem menjat (I)
El periodista i escriptor Josep Pla (Palafrugell, 1897 –
Llofriu, 1981), el gran mestre de l’assaig literari del segle XX,
va escriure un deliciós llibre de més de tres-centes pàgines
titulat El que hem menjat (1972), una impagable descripció reflexiva
i crítica de les viandes i begudes que havien acompanyat la vida de
la gent del país i, especialment del seu petit país, l’Empordà.
Jo, més modestament, en només sis-centes… paraules, faré el meu
petit homenatge, ni que siga per la inspiració del títol, a este
“clàssic” dels llibres culinaris, o gastronòmics, com diuen els
“modernos”. I el faré referint-me a alguns menjars dels xiquets
i els jóvens nascuts entre mitjans dels cinquanta i principis dels
seixanta. Els infants de la contornada vinguts al món dècades
abans, ben bé podrien parlar de “què no hem menjat”, perquè
certament, en un grau o altre, moltes i molts d’ells passaren gana
—fam— de tot o de moltes coses.
Nosaltres, els “seixanters”,
filles i fills del primer desenrotllisme d’estes terres, tinguérem
la nostra peculiar dieta de supervivència. A mi, per exemple, m’han
explicat sovint que només nàixer vaig començar a ser alimentat amb
biberons de llet condensada, “La Lechera”. No sé què dirien
d’això els pediatres i nutricionistes de hui. Ben enjornet
començàrem a acostumar-nos als plats de calent lleugerament
manipulats que menjaven els adults.
Els esmorzars tenien com a base
les sopes de pa, les galetes “María”, les magdalenes i la llet
amb cacao, malta o, directament, café d’olleta! Un record especial
es mereix la “llet americana” que servien a les “escoles del
Govern” —al formatge ja hi vam arribar tard—. Jo mateix vaig
eternitzar el pa i xocolate per a esmorzar: hi vaig prolongar
l’afició fins als díhuit anys, a l’institut “Azorín”.
Arribats a casa, a migdia… (continuarà)