La llengua de les petrerines
“Ho cregau o no, en Petrer se porteu la
palma parlant molt mal
el valencià.
Vos passeu la vida diguent caria”
Vicent Brotons
Als
bons metges i metgesses
que lluiten per la nostra salut
i estimen la
nostra/seua llengua
La frase entre cometes que titula este article
potser li l’hàgeu escoltat a alguna persona vinguda del nord del
nostre poble. Probablement una mestra, professor o senyor o senyora
que estima i defén el valencià.
És probable també que una bona
part de nosaltres li donem la raó prejuïciosament: mal fet. Els
veïns i veïnes de Petrer que hem aprés a parlar el valencià
col·loquial i dialectal de casa, i que ens han transmés
orgullosament les generacions que ens han precedit, no parlem ni
pitjor ni millor que en cap altre poble del domini lingüístic: de
Salses (França) a Guardamar; de Fraga (Aragó) a l’Alguer
(Sardenya, Itàlia).
Unes voltes parlem d’acord amb la norma
estàndard i d’altres ens desviem de la norma i ho fem
dialectalment, col·loquialment o, fins i tot, vulgarment. Dieu-li
com vulgueu. És l’escola i els referents formals (mitjans de
comunicació, institucions, cultura, etc.) els que han de contribuir
a què cada vegada incorporem al nostre parlar més i millor les
solucions estàndards (adequades).
Tornem a la frase del paisà que
ens visita o viu entre nosaltres: sense anar més lluny ell o ella
mateix comet tres errades pròpies de molts dialectes valencians que
nosaltres no cometem: “cregau”, “se porteu” i “diguent”.
Correctament seria “cregueu”, “vos porteu” i “dient”, que
és com ho fem la gent de Petrer de manera quasi natural. És cert
que hi altres errades que serien comunes: “molt mal” en comptes
de “molt malament”. I, finalment, ens retrau que diem “caria”.
En realitat, esta forma de referir-nos al moble és un fenomen de
doble dialectalització en reunir en la mateixa paraula una
freqüentíssima caiguda de –d- intervocàlia (“ca’ira”) i
una metàtesi o canvi de posició del sons (“caria”). Dos
fenòmens lingüístic, per altra banda, prou comuns en les llengües
parlades quan es relaxen fonèticament i que en cap cas entrarien
dins del camp dels castellanisme empobridors.
Abandonem, per tant,
els “complexos d’inferioritat” en relació als altres parlars
del territori idiomàtic. Si parlem bé o malament ens ho diu la
norma de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o/i la de la SF de
l’Institut d’Estudis Catalans. La resta són prejuís que van
contra l’orgull i l’estima de parlar, com diria Enric Valor, “el
valencià de Petrer, el català de totes i tots.” Ja sabeu, el
pitjor valencià és el que no es parla… ni s’escolta, ni es
llig, ni s’escriu.
