Bunyols de Sant Josep
«I de sobte el record m’aparegué. Era un gust d’un petit
tros de magdalena que, diumenge al matí, a Combray, m’oferia la
tieta Léonie després d’haver-la remullat dins de la seva infusió
de te o de til·la.» (Marcel Proust)
Em passà fa poc, un matí de
diumenge de pluja. Feia cua per comprar bunyols i en arribar a la
porta de la xurreria, uuuhm!, em vaig trobar amb l’oloreta de l’oli
calent entrant en contacte amb la massa bunyolera: ahí estava, de
nou, en la meua pituïtària, la “magdalena de Proust”.
I com a
l’aristòcrata francès, a este humil fill d’obrers del calcer li
vingueren els records… Per Sant Josep, bunyols. Nosaltres no fem
falles, com València i molt pobles de les comarques centrals, fins a
Benidorm, la ciutat mes meridional en estos focs, però sí que
mengem bunyols, el dolç de la Quaresma per excel·lència. Jo he
mantingut la tradició sempre. Encara els menge la vespra de Sant
Josep en casa d’un bon amic José —gloriosos i deliciosos— o
dels que elaboren amb carabassa en una coneguda xurreria del poble.
De xicotet, però, comprar-los i consumir-los era tot un ritual. Ma
mare i jo —més tard s’afegiria la meua germaneta de bolquers—
a poqueta nit del dihuit de març, la vespra del sant fuster,
agafàvem l’autobús blau —“l’assul”— des del derrocat,
a escassos metres de casa. Baixaven en la vorera de la plaça
Castelar i ens adreçàvem a una de les tantes paradetes bunyoleres
que hi havia a l’exterior del mercat municipal d’Elda. Esperaven
el nostre torn.
Jo observava atent la màgia de la transformació de
la lleugera pasta en bunyol sòlid i daurat per l’efecte de l’oli
bollint —la majoria usava bunyoleres però algunes dels que els
feien, eren tot dones, encara utilitzaven la complicada i rapidíssima
tècnica del dit per a fer el forat de la rodeta—. Ma mare feia
l’encàrrec i amb la bossa de paper i els bunyols ens tornaven al
poble per a, després de sopar, prendre’ls com a postres amb
xocolate fet: la delícia de la nit de Sant Josep.
