L’Aalba de valor-20, mascaretes als rostres i cors nus i fraterns
No tinc constància de cap celebració de l’aniversari d’un
escriptor, artista o intel·lectual que es faça ascendint a 2.500 m.
d’altitud per veure eixir el sol. Ho dic, no per expressar un cert
orgull d’originalitat sinó per deixar clar que, mentre que no es
demostre el contrari, l’equació «aniversari d’Enric
Valor-ascens a l’alt de Guisop-eixida del sol-celebració
literària, cultural i mediambiental» és particularment nostra, de
la gent del sud valencià.
Una celebració que ha anat consolidant-se
quantitativament, intergeneracionalment, territorialment (amb
assistents de Dublín, Madrid, Almeria, Catalunya, les Illes Balears,
Perpinyà… i, pràcticament, tot el País Valencià) i ritualment.
No ens posarem estadístics. Els moments bells i entranyables no són
traduïbles a xifres. Fer-ho és quasi una obscenitat. Era de
justícia, però, destacar-ne aquesta singularitat nascuda l’estiu
de 2011 d’un pensament col·lectiu fet per un grapat de castelluts
i petrerins que volíem homenatjar Enric Valor i Vives —escriptor,
gramàtic i patriota valencià— en el seu centenari.
I ja portem
nou anys fent l’ascens: en deu ocasions desenes i desenes de dones
i hòmens hem recorregut la costeruda nit per a poc a poc assaborir
cada instant de llum muntanyenca i així, alenant, amb esforç, fer
el cim de l’alt de Guisop, tan estimat per Enric Valor, i gaudir
col·lectivament amb l’espectacle de l’eixida del sol per la
mediterrània Altea —des de «la casa de la mar, allà a la badia
gran, entre el cantó de la punta de l’Albir i el cantó del Morro
del Toix”, que descriu admirablement l’escriptora Carmelina
Sánchez-Cutillas— amb la impressionant “banda sonora” del
Terròs de Petrer amb “Serra de Mariola” i “Sant Antoni,
l’ermità”.
Després segueix el ritual: les efemèrides
literàries i culturals, el balanç del bon treball fet en els últims
dotze mesos, les fermes reivindicacions irrenunciables i urgents; la
lectura de textos de l’escriptor castellut… Enguany, les
rondalles celebràvem anys redons: setanta de les primeres Rondalles
Valencianes i cinquanta del nostre estimat Jugador de Petrer i allí,
a l’alt que s’emmiralla en el gegant Maigmó, van estar les seues
paraules explicant-nos, a través d’una veu femenina, com Pere
Mestre es disposava a pecar de nou amb l’apassionant vici del
naips: « Llavors, calculà que devia ser la mitjanit. “Ara, deu
estar en el ple la partida de monte de don Antoni el del Pla de
Dalt”, va pensar.»
I així, entre paraules valorianes, rostres
emmascarat i cors nus, generosos i fraterns discorria aquell bell
matí d’agost en què recordàvem el naixement de l’estimat
escriptor. Calia un veu amable, savia i poderosa que tancarà l’acte,
com sempre. Enguany tinguérem la sort de comptar amb el valencià
Joan Senent, amic de Valor, fill de l’amic íntim de l’escriptor,
Joan Senent, també. I ens ho va dir clar: «Enric Valor, com deien
els antics grecs, mentre que siga recordat, com ara, no haurà mort,
el seu esperit estarà pleníssimament viu en totes aquestes
muntanyes, perquè el que sí que ens dona la immortalitat és la
pertinença a una nació.
I això Valor sempre ho va tenir clar.»
L’acte finalitzava amb aquest bell instant i amb la sempre solemne
“Muixeranga”. A poc a poc féiem el camí de tornada als vehicles
de Catí. I jo, mentre seguia gaudint dels increïbles paisatges
evocadors, i conversant amb companys i companyes, pensava bàsicament
en tres coses: hem celebrat dignament, de nou, l’ALBA DE VALOR;
probablement ha estat l’any que més gent de Petrer ha fet l’ascens
i que, sobretot, han sigut dones. I aquests pensaments em duien a un
altre, tot i que l’any és difícil, estaria molt rebé que el meu
poble es plantejara recordar singularment el mig segle d’El jugador
de Petrer. Segueix la festa valoriana.
