Sex_Drugs_Rock and Roll (i III)
La Rella damunt els records /
«Sex and drugs and rock and roll
Is all my brain and body need»
(Ian Dury, 1977)
El triangle no està complet sense el
Rock & Roll. Diguem que els nostres “Ze”, a cavall de les
dues dècades (60 i 70), ens van permetre passar de la copla i el
bolero al pop i al rock i les inevitables “horterades made in
Spain”. Si haguera de triar una cançó emblemàtica —difícil!—
em quedaria amb el “San Francisco”, de Scott McKenciet, un cert
himne “hippies” de cartopedra.
Hagueren moltes altres: les
hispanes “Callate niña”, dels Pic-Nic; l’eurovisiva “La, la,
la”, de Massiel; els èxits de Fórmula V o Los Diablos; el “Te
quiero, te quiero”, del gran Nino Bravo, o les del recordat Camilo
Sesto. El seu “Amor, amar” sonava insistent en els nostres
“guateques”. Jo estava, però, absolutament penjant pel “Without
You”, de Nilson.
Entre els temes forasters que ens arribaren em
quede amb la descoberta dels Beatles: “Hey Jude”, “Get Back”,
“Let it Be”… I, ja separats, amb l’enorme “Imagine”, de
Lennon, o la brillant oració “My Sweet Lord”, del Harrison. N’hi
ha, però, d’altres: “Pata, Pata”, de Miriam Makeba; el
“Delilah”, del Tom Jones; “Venus”, dels Shocking Blues, o el
magistral “El cóndor passa” (“If I Could”), de Simon &
Garfunkel.
Tornant al territori domèstic: els Pop Tops amb els seu
“Oh Lord, Why Lord” o la ballable, ben apegadets, “Mammy blue”.
No oblidem el genial Tony Ronald —“Help”—, o l’entranyable
“Chico de la armónica”, del Micky.
Potents, dins d’un ordre.
Començaven a sonar els cantautors: Atahualpa Yupanqui, Paco Ibáñez
i Raimon. Arribarien significativament més avant. Acabe, però, com
he començat, a l’altra banda de l’Atlàntic, amb el “pell-roges”
Redbone i el seu brutal “The Wich Queen of New Orleans”.
Salut,
Sexe, Drogues i Bona Música! (dins d’un ordre, ai!)
