L’emblemàtica serra del Sit
L’amic Avelino, poeta del gest cordial i de la paraula
versificada, m’obsequià amb un optimista i bell text, escrit per
ell mateix, en què s’admirava de la serra del Sit mentre feia un
agradable passeig hivernal. Es titulava “Ante la emblemática
Sierra del Cid”. El nostre paisà escriu un castellà admirable,
tan senzill com ple de bon gust.
Després de llegir-lo i rellegir-lo
—ara reposa, com el bon vi, entre les pàgines 152 i 153 de
l’antologia «La región del silencio», de Paco Mollà, al costat
del conegut poema “El Cid es oro viejo”— m’han vingut unes
enormes ganes de passar la rella per les meues evocacions del Sit.
Del Sit s’ha dit tot. I els qui ens arrisquem a dir de nou sabem
que ens repetirem. Tot i això em deixaré portar pels caminals de la
memòria: el Sit boirós quan acompanyava ben menut a mon pare i els
seus companys de la fàbrica a fer caragols; el Sit dels juny de la
millor mançanilla de la contornada; els descensos trepidants pel
runars de pedres despreses dels penya-segats; l’admirable senda de
Bofill; el Sit de les acampades de bivac amb la OJE o amb l’amic
per veure eixir el sol; la descoberta del Sit des de l’Escola de
Mestres d’Alacant gràcies al company malguanyat Ximo Castelló,
d’Agost.
Els diversos ascensos per tots els camins i sendes
possibles —mai m’he atrevit amb la via ferrata—; les mil
rodades de “mountain bike” amb desviacions, poques, al “bosc
d’antenes” o al Comptador, amb baixades terrorífiques cap al
racó de Rafel. Recorde especialment les dos voltes que vaig fer el
Comptador amb el meu estimat i enyorat Héctor Bernabé. I sempre ,
sempre la majestuosa i emotiva “skyline” muntanyenca del nord-est
comarcal que domina el Sit vista des de l’estimada, monovera i
valoriana penya de la Safra.
