No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels que la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència –diguin els moralistes el que vulguin– és la vida.
Concupiscència: apetit desordenat, especialment de plaers sensuals.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos. Fixem-nos en les formes verbals que usa Fuster: tingués, arribo, pugui, vulguin, variants de la nostra llengua però no del nostre dialecte. Encara que resulte sorprenent que use eixes formes, no ho és tant, perquè el gran assagista de sueca (comarca de la Ribera, València), publicà el llibre (anys 70) en una editorial catalana, Edicions 62. Hui dia segur que haguera canviat les formes orientals per les del nostre territori: tinguera, arribe, puga, vulguen.
Jordi Giménez Ferrer. Normalitzador Lingüístic
