“Me gusta el fútbol”
Em ve al cap este vers d’una cançoneta, sintonia d’un
programa nocturn “futbolero”: “m’agrada el futbol?”.
Respondré tot seguit: sí, però…
M’explique: de menut em vaig aficionar al futbol per cinc
costats: la moderada afició del pare; els partidets als bancals de
darrere de la Foia; les col·leccions d’estampes i cartells que
acumulava, i l’assistència a algun partit del Petrelense CF i de
l’Elx CF!.
I de tot només va quedar la meua profunda adhesió
sentimental a l’Elx.
Adolescència i joventut va ser un temps de desconnexió
futbolística. Entre els meus escassos dots per a l’esport i
l’afició cap a l’handbol dels amics vaig oblidar el futbol. Tot
i això seguia sent de l’Elx.
La dècada dels 90 em va activar una lleu afició futbolera,
vinculada als sopars del cuartelillo fester. En veure que allí la
immensa majoria era del Madrid, jo “em vaig fer del Barça” per
emprenyar, perquè era i és l’únic equip que fa
futbol/excel·lència i perquè és “més que un club”: tothom
m’entén (quadribarrades, estelades, in-inde-indepència!…).
De
cor, però, seguia sent elxer.
Encetant-se l’actual dècada vaig anar a algun partit del meu
equip a l’Altabix. I quan el 2013 va pujar a primera em vaig
apuntar a la Penya de l’Elx, de Petrer, i em vaig fer l’abonament.
I certament, van ser dos temporades entranyables i inoblidables amb
la bona gent de la penya.
Després va venir la decepció: la mala
bava de la Federación Española envià a “bascollaes” l’Elx
dels meus amors a segona divisió: la pitjor gent està en les
directives futbolístiques.
Ara he tornat al futbol episòdic i televisat de ma casa, seguisc
en la penya i admire la moral i el coratge blanquiverd del meus
companys: m’agrada el futbol? no, però…
