Cohen, Dylan, Raimon
L’any 2016, per diversos motius, ha unit tres dels meus admirats
cantants, músics, poetes: Leonard Cohen —Leonard Norman Cohen
(1934-2016)—que ha començat altre capítol de sa vida; Bob Dylan
—Robert Allen Zimmerman (1941)—, que està al punt de rebre un
polèmic premi Nobel; i Raimon —Ramon Pelegero i Sanchis (1940)—,
que ha anunciat que es retirarà la pròxima primavera.
T
ots tres van entrar en el meu univers musical, poètic i
sentimental en els anys 70. Raimon i Dylan en els inicis de la
dècada, a la OJE. El primer amb la cançó “D’un temps, d’un
país” (1964) i el segon amb “The Times Are A-Changin” (1964) .
«D’un temps que serà el nostre,/ d’un país que mai no hem
fet./ Cante les esperances i plore la poca fe.», cantava el Raimon
mentre rascava la guitarra. «Hi ha una batalla al carrer, i és
atroç./ Ben prompte tremolaran les finestres, i farà vibrar les
parets,/ perquè els temps estan canviant», salmodiava Dylan amb
harmònica i guitarra.
I l’univers es completà el 1974, a l’INEM “Azorín”, amb
el genial Cohen i la seua meravellosa “Suzanne”, de qui em vaig
enamorar per sempre més: «I voleu fer el camí amb ella./ I sabeu
que ella el fa a cegues./ I sabeu que ella es confia,/ que el seu cos
es dóna al vostre per no res.»
Després vingueren centenars de versos musicats, de músiques
versificades…
Ara la fauna literària i intel·lectual, que mai no s’ha
emocionat amb una novel·la, un poema o una cançó, qüestiona el
Nobel de Dylan. Jo, pel contrari, el reivindique orgullosament no
només per a Dylan, per a Raimon i per a Cohen sinó per a tots i
totes els joglars del segle XX que esteu pensant cada un de
vosaltres, estimades i estimats lectors.
