Els cigrons de Sant Bonifaci
A Glòria, Javier i Martina Capitania dels Llauradors-2017 M’ho
contà el meu iaio Vicent, Quena. Quan la nostra vila feia Moros i
Cristians del 12 al 15 de maig, molts “petrolancos” solien
assistir a la romeria a l’ermita de Sant Pasqual Bailón, a Orito
(Montfort). El sant aragonés va ser un franciscà miracler del segle
XVI.
A Orito passà una temporada de monjo, perpetrant miracles i,
segons la tradició, ballant mentre resava. El iaio Vicent
m’explicava que molta gent de Petrer solia anar a Orito a fer
sacrifici per alguna promesa donada. Dos jóvens petrerins, coneguts
seus, hi anaren després de Sant Bonifaci amb el ferm propòsit de
complir promesa perquè van salvar la vida d’unes terribles febres
tifoides. Tots dos acordaren pujar junts des del llogaret a la cova
del sant caminant amb espardenyes i calcetins plens de cigrons.
Només
encetar la marxa, un d’ells començà a queixar-se de dolor,
l’altre, estoic, l’animava amb paraules beatífiques i d’alè.
Però ca, ni per eixes: l’amic vinga fer carasses de patiment!
Descansaven cada poc i… torna-li. Els últims metres foren un
autèntic calvari per al dolorit, com correspon a una bon penitent.
Arribats a la coveta feren les oportunes oracions i tot seguit es
llevaren les espardenyes i els calcetins. El més ràpid va ser el
patidor: els seus peus eren els d’un eccehomo: blaüres, talls,
sang… L’altre, se’ls va llevar més tranquil. Dels calcetins va
traure una pasta molt suau que llançà a terra. —Però com…?—
va dir exaltat l’amic. —Home, vam parlar de cigrons, però no vam
dir com.
Així que jo li vaig dir a ma mare que me’n guardara un
quants del “putxero” de Sant Bonifaci i el vaig usar per a
complir la promesa. Sant Bonifaci que fóra…
