INEM Azorín, “l’institut”- 50 anys
De l’INEM Azorín a l’IES Azorín —d’Elda i Petrer, de
Petrer i Elda—, cinquanta anys: una bella manera d’haver escrit
la història comuna d’estos dos pobles “feliçment condemnats a
entendre’s”. Mig segle d’ensenyança mitjana o secundària de
milers de ciutadans i ciutadanes de la vall.
Amb pantalons curts,
impressionat per l’edificació, a més d’un quilòmetre de casa,
per camins, sendes i bancals arribava aquell infant de silencis a
l’INEM Azorín un matí de primeries d’octubre de 1968. Amb un
bon grapat de professors —molts!— i encara més companys —de
Petrer, d’Elda, de la comarca— encetava la meua neguitosa vida de
batxiller.
Jo procedia d’un entorn escolar de poble, d’una
increïble escola unitària massificada situada en un carreró
d’escales pedagògicament impossibles, on apreníem de tot i
passava de tot amb només un mestre. De sobte, l’INEM “Azorín”,
que representava tots els canvis imaginables: en tres mesos havia
canviat de segle escolar. Un conjunt de sensacions, percepcions i
emocions que no s’han esborrat en el temps.
Érem la segona
promoció. Xics i xiques entràvem junts però ens partien en
l’edifici en forma de H. Vam passar d’estudiar en una
enciclopèdia a fer-ho amb una dotzena de llibres, que adquiríem en
l’eldera Libreria Vidal. El profes eren molt educats, només ens
insultaven i en llevaven punts del “boletín”, res que ens
traumatizara als petrolancs criats per les faldes del castell.
Estudiàrem, abandonàrem l’institut, seguírem en el món del
treball o de l’estudi i ens férem hòmens i dones de profit.
Aprenguérem molt: una miqueta dels llibres i dels bons professors i
professores; i molt dels amics, amigues i companys…
Jo, anava
aprovant amb regularitat funcionarial, em quedava amb “deu veritats
i quatre mites” i me’n fotia de la resta. M’interessava, però,
més l’educació sentimental que rebia dels col·legues
experimentats i d’altres entorns poc recomanables: una altra
història.
