Comissió municipal d’habitatge: crònica d’una estafa
Una de les propostes de rescat social més interessant, necessària
i urgent, que marcava diferència amb la resta de poblacions veïnes
va ser la Comissió Municipal d’Habitatge. La nostra idea
originària era la creació d’una “Regidoria pel dret a un
habitatge digne”, agafant el testimoni de la moció la PAH
Elda/Petrer i iniciant el camí per a col·locar les polítiques
d’habitatge i rescat ciutadà en el centre del tauler municipal.
Els partits de sempre no compartien aquesta idea, argumentaven les
dificultats tant tècniques i econòmiques, com a legals per a
escometre la proposta, alguns fins es qüestionaven l’emergència
social. Sense el consens necessari, vam canviar d’estratègia i vam
plantejar la creació d’una “Oficina d’Habitatge”, i una
altra vegada ens toparen amb la incomprensió i els dubtes de la
resta de la corporació. Però com l’emergència habitacional és
una realitat, el sofriment de tantes persones ens encoratjava a no
desistir.
Així va aparèixer la Comissió d’habitatge, a la qual
no es podia tenir cap reticència. La Comissió d’Habitatge va
tirar a caminar a inicis de 2016, no sense poques traves per part de
la corporació. Calia dotar-la de cos legal i açò limitava les
possibilitats d’una comissió dinàmica i participativa. La PAH no
podia participar, no se sabia què tècnics havien de coordinar-la i
cadascun tenia una idea diferent de les funcions d’aquesta
comissió. Per a nosaltres l’objectiu prioritari era garantir el
dret habitacional.
Si les administracions autonòmica i estatal no
eren capaces d’estar a l’altura, era nostra obligació envers la
ciutadania garantir aquest dret universal amb mesures clares: parc
públic municipal d’habitatge social, iniciatives incentivadores
del lloguer assequible, regulació del mercat de lloguer municipal,
ajudes i defensa dels drets constitucionals en matèria d’habitatge.
Es necessitava una figura tècnica per a negociar amb bancs i grans
propietaris d’habitatge, coordinar polítiques i gestionar
recursos.
En el procés de negociació va aparèixer la figura de
l’assessor jurídic per a casos hipotecaris. Des de Sí-Podem van
apostar perquè aqueix assessor/a es convertira en el germen d’una
coordinació tècnica de la comissió. Almenys de manera molt
precària, es mantindria la centralitat municipal de les polítiques
pel dret a l’habitatge. Però quan ja estava tot consensuat i un
plec de condicions tècniques a punt per a publicitar-se, des de
l’equip de govern, i de manera unilateral es canvia d’opinió.
L’assessor serà el dels Serveis Socials. S’acaba amb la utilitat
i l’autonomia de la comissió i amb la prioritat de la política
d’habitatge. En l’última reunió de la comissió, es va
escenificar l’estafa. Només Sí-Podem va entendre que es donava
carpetada al rescat habitacional. D’una plomada es tira per la
borda tres anys de negociació i consens. Al juny de 2015 es van
donar les condicions per a desallotjar al PP de Petrer i iniciar un
mandat diferent. Trencat el bipartidisme, la ciutadania obligava a
les organitzacions polítiques a canviar les regles de joc.
Es va
acabar el corró de les majories, per a governar i gestionar era i és
necessari la negociació i l’acord. A moltes les va pillar amb el
pas canviat tant que, tres anys després, segueixen sota la vella
lògica de govern vs oposició. El més trist és que la finestra
d’oportunitats oberta no s’està aprofitant. Per a iniciar el
camí feia una altra forma de fer política, amb el tripartit no és
suficient. Necessitem liderar les polítiques del canvi i açò només
podrà ser, aquesta vegada, amb un suport contundent de la
ciutadania.
