Valencià: Eina d´inclusió o de segregació?
Des de fa uns dies un grup de pares i mares m’acusen
d’insultar-los per reafirmar l’aposta de la Consellería
d’Educació d’eliminar les línies lingüístiques que segreguen
als alumnes pel seu idioma. Aquest grup de pares, aglutinats en una
plataforma i animats per algun regidor de l’oposició, s’han
manifestat en les xarxes contra la meua persona en una fràgil
pretensió d’alçar una polèmica on no la hi ha. No em confonguen,
pot ser que existisca desacord en les pedagogies lingüístiques,
però de la meua boca no ha eixit cap insult.
En diferents moments, tant en la premsa com en el ple municipal,
he intentat respondre a la qüestió de perquè la Consellería
elimina la segregació lingüística de manera que s’entenguera amb
claredat. Explicava que la segregació lingüística moltes vegades
amaga darrere una segregació soci-cultural o segregació econòmica.
Aquesta circumstància és més visible en ciutats més grans on
eixes diferències no solament s’aprecien en les aules sinó també
al carrer. No obstant açò, aquest grup de pares i mares han decidit
prendre-li-ho a personal i consideren que els estic cridant “pobres
i incults” per tirar la llinia en Castellá. Gens més lluny, atès
que en cap de les meues explicacions al·legue a casos personals: és
un criteri pedagògic. I m’explique (per tercera vegada):
La segregació per llengües és i ha sigut un llarg debat en
aquells territoris on conviuen dues llengües oficials. És un debat
perquè aquestes llengües es troben protegides en l’article 3 de
la Constitució, (on expressa al punt 3 que “La riquesa de les
diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni
cultural que serà objecte d’especial respecte i protección”).
Açò és una cosa que no toleren els detractors de valencià (ni els
detractors del Basc, del Català o del Gallec). La defensa i
protecció del Valencià no és un capritx polític ni l’avantsala
d’un pla maquiavèl·lic per a declarar la independència de la
Comunitat Valenciana: és un deure constitucional. I un deure
cultural.
Però a més d’un deure constitucional i cultural, és una eina
per a afavorir la integració en les aules. No es tracta de
distingir entre “pobres i rics”, que és amb el que
lamentablement s’han quedat aquest grups de pares. Del que estem
parlant es que tots els xiquets i xiquetes tinguen la mateixa
oportunitat d’aprenentatge, i tinguen accés als mateixos
coneixements amb el propòsit que no aprenguen separats els que “si
que saben” amb els que “no saben” al mateix centre.
Este és el
sistema que hi havia abans i que no ha suposat cap resultat positiu
en termes d’aprenentatge. Les dades demolingüístics i el
coneixement de la realitat sociolingüística de la Comunitat
Valenciana ens confirmen que solament al voltant d’un 30 % és
plenament competent en valencià i solament un 6 % l’és en anglès,
mentre que el castellà és dominat pràcticament pel 100% de
l’alumnat.
Com ja he dit, aquest mateix debat s’ha succeït a Euskadi, a
Catalunya i també a Galícia. En ells, els detractors de les
llengües autòctones sempre usen el terme “imposició” de manera
errònia, ja que com hem dit la protecció és un deure
constitucional al mateix temps que els pares i mares no triem les
matèries que els nostres fills i filles estudien. És que són una
imposició les matemàtiques o les ciències naturals? Si la resposta
és no, doncs per què és afirmativa amb el valencià?
El Govern del Botànic ha començat a aplicar mesures per a
afavorir l’equilibri efectiu entre les dues llengües oficials i
afavorir la normalització lingüística del valencià. A més ha
deixat que siguen els centres els que trien el nivell de valencià,
de castellà i d’anglés que s’impartirà. Malauradament , açò
ha provocat la reacció en algunes persones que tenen por i odi al
valencià. Pors i temors alimentats per algun grup polític de
l’oposició, que ja està mirant de reüll les eleccions portant-se
per davant si cal l’educació dels nostres fills i filles.
Silvia Rodríguez Olivares
Regidora d´Educació
