Tots Sants, Nit D´animes, L’auroreta El Queixal
Vicent Navarro i Tomàs
Acabades ja les festes de la Mare de Déu i a punt de l’acabament
de la programació festiva d’octubre, els mitjans de comunicació
no paren d’anunciar-nos que s’apropa el Halloween; comerços
decoren els seus aparadors amb teranyines, aranyes, bruixes de
granera i rates penades.
La nit de l’u de novembre infinitat de
xiquets i xiquetes es llancen al carrer repicant a les portes,
eufemisme de tocar timbres, al crit de truco o trato; que no
significa res, perquè dona igual el que triem, una cosa o altra, el
que tots demanen són caramels; el poble s’ompli de colles de
depredadors de caramels. Tots sabem que el Halloween és una
tradició que ve dels Estats Units d’Amèrica i ha aplegat per a
quedar-se entre nosaltres, però qui l’ha portada i qui són els
que la promocionen? Un amic em diu amb to d’humor que els promotors
secrets del Halloween són farmacèutics i dentistes, per això de
les càries i la diabetis que produiran caramels i dolços.
Fa uns
dies vaig llegir al setmanari El Temps un article divulgatiu de
Violeta Tena, que feia referència a l’activitat del Museu Valencià
d’Etnologia que per tercer any consecutiu ha llançat la campanya
«Espanta la por», amb l’objectiu de donar a conéixer els
monstres i bestioles de l’imaginari col·lectiu valencià: la
Tarasca, el Butoni, l’Home del sac, la Serp en cabellera, els
Donyets, l’Home dels nassos… Una campanya que, coincidint amb la
celebració de Tots Sants, vol reivindicar les espantacriatures
autòctones (Per Tots Sants monstres valencians) Jo recorde la por
que em feia l’home del sac, el ganxo de la lluna… però de tots,
el que més por em donava era la Mala fortuna; personatge que la meua
iaia Lluïsa sempre tenia en boca quan volia reconduir les nostres
actituds infantils mitjançant la por.
La Mala fortuna recorria els
carrers del poble i obria finestres i balcons per veure qui no estava
dormint per emportar-se’l; imaginava un personatge gegantí amb
llarga vestimenta, infinita, per la que guaitaven les dues mans, i el
cap cobert per un caputxó on s’intuïa una cara fosca i dos ulls
de foc intens que contrastaven amb una dentadura blanca com la llet.
Francesc Tamarit, director del Museu Valencià d’Etnologia diu que
el projecte «Espanta la por» es rebel·la contra el truco o trato,
és una alternativa al Halloween uniformitzador que ens imposa la
globalització. Paraules que subscric, però no sols per aquest
projecte, sinó per tots els projectes que desenvolupen les diferents
maneres de celebrar la Nit d’Ànimes i el Dia de Tots Sants
autòcton.
Aplegats on estem, he de dir que jo fa molts anys que des
de la intimitat soc un rebel contra la uniformitat que ens volen
imposar i el que he fet per combatre-la ha sigut mirar enrere i mirar
en el calaix de la nostra història i de la nostra tradició per
proposar solucions alternatives, conscient que salvar aquesta part
del nostre patrimoni és una tasca molt laboriosa en la que tenim
totes les de perdre davant del tsunami de la globalització que ho
inunda tot. A la cultura cristiana la nit del 31 d’octubre a l’1
de novembre se celebra la Nit de les ànimes o vetla de difunts, on
són recordats els familiars i avantpassats morts. Segons la tradició
popular, aquestes dates són el moment de l’any en què
s’interrelacionen el món dels vius i el dels morts.
A totes les
cases del poble hi havia un altaret: una tassa plena d’oli amb
llumins que diem “mariposses” que suraven enceses xuplant l’oli;
un per cada difunt de la casa. En aquest context és important
recordar que a Petrer, fins a la dècada dels anys seixanta del segle
passat, la nit de Tots Sants des de l’església s’organitzava una
recollida de queviures per tots els carrers del poble. Eren xiquets,
«monesillos» o aprenents, que al so d’una campaneta cridaven per
l’auroreta El Queixal mentre anaven replegant amb grans cabassos
tot el que la gent donava.
Sempre m’he preguntat el significat
d’aquest nom, a més, si no queda clar el prefaci: auroreta,
oloreta u horeta, de les tres formes l’he escoltat; acompanyat de
la paraula queixal. Al treball publicat a la Revista del Vinalopó 12
(any 2009) Josep Menargues fa referència a l’Auroreta El queixal
de Petrer mitjançant una entrevista que va fer a Arturo Villaplana,
primer «monesillo» que va haver-hi a l’església de Sant Bartomeu
després de la guerra civil: els «monesillos», eixien a recaptar
almoina pels carrers. Carregats amb grans cabassos d’espart, anaven
per tot el poble, demanant en sufragi de les ànimes del Purgatori,
al crit de «l’Auroreta del Queixal».
La gent donava: fruits, pa,
oli, torrat…, i en menor mesura diners. A poqueta nit, se’n
tornaven cap a l’església, on el sagristà els esperava per fer
les particions de la col·lecta. Tot dintre d’un estudi sobre la
Boleta El queixal de Crevillent i més amplament aprofundit en la
festa del Queixal o com diuen a l’horta de Múrcia «la Herbica del
Quijal», o a Navarrés «la Hora del Quijal». A les jornades sobre
el Patrimoni de Petrer celebrades l’octubre del 2016, al treball
que jo mateix signe: «Les Festes i les Tradicions com a Patrimoni
Immaterial Petrerí», evidentment faig referència a <<
l’auroreta-l’oloreta-l’horeta El Queixal>> i deixe clar
que és una tradició morta.
L’Auroreta del Queixal es va anar
morint a l’hora que Petrer creixia i s’industrialitzava i els
costums mudaven; encara que pense que les coses moren quan mor la
gent que les recorda i les ha viscut. I acabe fent una reflexió: ara
tot és Halloween. Estaria bé fusionar la part antiga i nostra amb
la part nova importada. És una possibilitat que estem deixant passar
any rere any, plantejar-nos unir la celebració de <<
l’auroreta-l’oloreta-l’horeta El Queixal>> amb la força
que ara té el Halloween amb un fi solidari. Podria ser un bon
plantejament per tornar a reviure aquesta tradició perduda.
Mentrestant m’agradaria pensar que enguany, almenys a les
activitats que amb aquest motiu organitza el municipi, <<
l’auroreta-l’oloreta-l’horeta El Queixal>> estarà, si us
pareix bé, junt amb el Halloween, la nit del dimecres 31 d’octubre
al Castell de Petrer. Us desitge que «La sombra de lo que fueron»
siga tot un èxit.
