Parlar de Carasses
Vicent Navarro i Tomàs
L’any que ve les danses de les carasses compliran quaranta anys
de celebració ininterrompuda des que foren recuperades pel primer
ajuntament democràtic presidit per Vicente Maestre i per Carlos
Cortés com a regidor de festes.
Veníem d’un període on havien
estat prohibides; durant dèsset anys la gent del poble es va
conformar amb la realitat imposada sense dir ni mut! Tan sols a les
acaballes d’aquest període i per iniciativa de la coordinadora
d’associacions ciutadanes i culturals del poble es va promoure una
comissió per a la recuperació de les Carasses que va arribar a
reunir-se amb l’aleshores alcalde Enrique Navarro i el regidor de
festes Juan Andreu per a explorar les possibilitats de la recuperació
de la festa; en aquell 1977 les festes de la Mare de Déu van
experimentar un gir molt interessant fonamentat en la participació
de tots els col·lectius culturals i ciutadans del poble que per
altra banda foren conformistes amb el que s’havia aconseguit i la
reivindicació de les Carasses va quedar aparcada.
Les Carasses foren
recuperades a l’octubre de l’any 1979 i el poble es va assabentar
de la notícia mitjançant un bàndol escrit que informava de les
normes i requisits que havien de complir totes i tots els que
volgueren eixir de carassa. Aquell primer dia de carasses els
inscrits en foren huit però realment al carrer tan sols n’eixiren
tres; un començ de fracàs però que no va desmoralitzar la gent.
Encara que s’escoltaren veus argumentant que les carasses eren una
festa caduca que ara ja no tenia sentit, les següents setmanes tot
va anar millor. Els anys següents la participació va ser
espectacular fins que la tendència va canviar per a arribar on ara
estem.
Si analitzem el que han sigut les danses de les carasses en
els últims anys, observem una participació amb tendència a la
baixa; malgrat l’esforç d’alguns col·lectius locals, i el canvi
d’un dia al dissabte i la reducció del nombre de dies de
celebració. Arribats on estem tenim dues opcions: la primera deixar
que tot continue com fins ara i el temps dirà, i la segona tal com
diu el grup de “carassers” que firmen l’article “La muerte de
las carasas (o qué podemos hacer para revitalizarlas)” aparegut en
aquest mateix setmanari núm. 1.233, fer alguna cosa, passar a
l’acció perquè les carasses no muiren.
Personalment compartisc
tot el que diuen i si em permeten, jo també el firme. Com ells diuen
eixir de carassa suposa desenvolupar una sèrie d’aspectes socials
que la relacionen amb el públic espectador, encara que les carasses
primordialment el que fan és divertir-se. També realitzen crítiques
i provoquen a la gent del públic. Tots dos, públic i carasses,
busquen establir una relació de complicitat, on la carassa té
l’avantatge de conéixer l’altre i no ser coneguda. Desfigurant
la veu pot dir el que vulga, crear intriga i situacions compromeses;
en canvi, la missió del públic és intentar esbrinar la identitat
de les carasses que l’aborden.
Ara bé, crec que per a
revitalitzar com cal les carasses hem de parlar de tots els elements
que la componen i donar-los la importància que tenen, parlar d’allò
que són i del que no són, i fonamentalment, parlar del que volem
que siguen en el futur. Des del meu punt de vista crec que les
carasses necessiten adaptar-se al temps en què vivim, sempre
mantenint l’essència d’allò que són. Les danses de les
carasses són una de les tradicions més antigues del nostre poble;
les referències que ho confirmen les trobem en la relació d’actes
de la celebració del segon centenari de la Mare de Déu del Remei
l’any 1830, on ens diu: <<… y por las tardes de los
expresados ocho días se efectuarán los bailes de danza con dulzaina
según es costumbre desde inmemorial en esta Villa>>.
També
les trobem en la relació d’actes de la celebració del Segon
Centenari del Santíssim Crist de la Sang, l’any 1874, on llegim:
<<En los quince días que siguieron se hicieron danzas tocando
la dulzaina todas las tardes en la plaza de abajo donde se reunían
las máscaras para dicho objeto…>>. No podem oblidar que les
carasses són unes danses, per tant l’element ball ha de ser tingut
en compte en el context de la revitalització de la festa. Un altre
element fonamental de les carasses és la música, que gràcies al
treball realitzat per la Colla de Dolçainers i Tabaleters El Terròs
de Petrer, tenim garantida en el futur.
Cal que quede clar, que eixir
de carassa és un acte espontani, expressat individualment o en grup,
on cadascú posa tota la imaginació per a disfressar-se d’una cosa
o d’altra, buscant als armaris i baguls vestimentes i cobertors que
amb quatre puntades d’agulla i un grapat d’imperdibles li
serviran per a confeccionar la disfressa, on també caben el disseny
i confecció de nous vestits o disfresses. La manera tradicional de
fer la careta és un llenç de tela blanca, foradat als ulls per
poder veure i que remarca amb pintures negres i roges les celles,
nas, bigot, boca…
Però també podria explorar-se la confecció
d’altre tipus de careta amb altres materials. Seria interessant
realitzar activitats paral·leles durant tot l’any; el taller que
ara es fa, encara que amb molta voluntat, no és suficient. Estes
activitats podrien ser: tallers de ball, de confecció de caretes,
d’idees per a la confecció de disfresses, treballar els recursos
per a millorar la interrelació de la carassa amb el públic;
teatralitzar temes i situacions, així com treballar el canvi de veu.
Qualsevol festa o tradició que vulga evolucionar i perpetuar-se
necessita, a més del que estic dient, de l’element organitzatiu
que la porte endavant; ara és la regidoria de festes la que posa els
mitjans perquè les carasses puguen eixir al carrer: música,
cadires, tancament de carrers, desallotjament de vehicles, etc.
Però
qui garanteix que totes les setmanes les carasses participen? La
resposta és que ningú ho garanteix. Per tant crec que la seua
organització hauria d’estar en mans d’una entitat o col·lectiu,
a crear, que recolzada per l’ajuntament es fera càrrec de portar a
cap les danses de les carasses. En aquest col·lectiu haurien d’estar
totes aquelles persones del poble que ho desitjaren i que estigueren
disposades a treballar per millorar i garantir el futur de les danses
de les carasses. Bé, crec que el guant està llançat, i m’agradaria
que darrere d’aquesta proposta en sorgiren moltes més que
il·luminen el camí cap al futur de les danses de les carasses de
Petrer.