Ha mort Lluis Alpera
Deixa’m, oh , mort,
beure sobtadament,
a soles, el meu got.
Del
poema “Prec” del llibre “Esdevenir en el càntic” (1959-1960)
Dissabte passat ens arribava un matiner washap amb estes terribles
paraules. Alpera era un eternament jove poeta de quasi huitanta anys,
que també va exercir de professor de llengua catalana en la nostra
Universitat d’Alacant. Ho recorde a finals dels 70, alt, flac i
desgarbat, predicant per les classes de la Facultat de Filosofia i
Lletres l’ensenyança d’una llengua que no era llavors molt
demandada, labor que Alpera vivia amb convicció, com un apostolat en
terra d’infidels.
Porte a estes pàgines de “El Carrer” el seu
record perquè Alpera, autor prestigiós i distingit amb innumerables
premis, era un bon amic del nostre poble i de la nostra cultura.
Durant dècades ha sigut President del Jurat del certamen de poesia
Paco Mollá, i va realitzar ací nombroses lectures dels seus poemes,
quasi sempre acompanyat a la guitarra per Francisco Albert Ricote.
Molts recordaran la seua particular forma de recitar, un poc
extemporània, plena de vehemència, expressivitat i entusiasme.
Tota
la poesia d’Alpera, reunida en la recentment editada “Ulisses i
la mar dels Sargassos” i resumida en antologies com “Cavalls a
l’alba”(1998), és un cant a la vida plena, intensa, vigorosa. En
la Introducció a esta obra Arthur Terry, ens assenyala que ja en
“Temps sense llágrimes”, un dels seus primers poemaris,
s’establixen els que havien d’esser els temes principals
d’Alpera: “l’amor, la mort i (en els últims poemes) el poble”.
Com quasi tots, Alpera ha begut del got de la felicitat i del càliç
del desengany, ha conegut l’amor i el desamor, ha assaborit les
mels del triomf i la amarga hiel del fracàs; però Alpera ha portat
tota esta vida rica, intensa a la seua obra i, ara que se n’ha
anat, d’alguna forma perviurà en ella.
Terry ens diu també que
Alpera “s’ha tornat a modelar com un poeta essencialment líric,
la vitalitat i la imaginació del qual han fet que escrivís alguns
dels millors poemes del nostre temps” i cita a Salvador Espriu per
a dir-nos que ja en 1979 el gran poeta català considerava que el
valencià havia aconseguit “una obra preferentment travada i
personal, d’una coherència i una serietat que impressionen…”.
A les nostres biblioteques pot el lector que ho desitge trobar gran
part de l’obra de Lluis Alpera, llegir-la és el millor homenatge
que se li pot rendir, i pot fer-se fins i tot en castellà, ja que un
altre bon amic del nostre poble, Angel Luis Prieto de Paula, com
Alpera professor de literatura, crític i poeta, va tindre l’encert
de traduir, en vers, una selecció de poemes del seu company de
facultat que es va publicar en 2010 amb el títol de “Els mapes
d’Odiseu”.
A pesar que ideològicament ens separava un oceà,
sempre vaig mantindre amb ell el que, en la dedicatòria que va
tindre a bé escriure’m en un exemplar de “Cavalls a l’alba”,
va definir com una “llarga i bona amistat”. Li desitge que haja
aconseguit arribar a eixa mítica i inaccessible Ítaca tan present
en la seua poesia. Acabarem amb un “Epitafi” escrit per ell,
per a tancar el poemari “L’emperadriu de l’Orient” que
resumeix el seu amor per la vida que referíem abans: Epitafi/ No
deixes mai passar, poeta,// totes les joventuts i el mots // que
podran encisar-te la vida. // Al cap i a la fi, aixó serà // l`únic
repte teu davant la mort.
