Votar amb Franco
Recorde que durant el franquisme també es votava. Segons les
dades que he consultat a Espanya van haver tres referèndums, dos
eleccions a Cortes i huit eleccions municipals entre 1947 i 1976. El
1966 va haver-hi un referèndum en què la Policia Nacional i la
Guardia Civil no impedien votar i, clar, el democràtic poble
espanyol, amb tantes facilitats, va donar el seu “Sí” a la Ley
Orgánica del Estado per un 95,6%, cosa que demostrava que tota la
ciutadania vivia en pau sota la protecció del dictador.
Jo parava
orella entre els adults del meu entorn i sentia la broma aquella que
deia “si votes ‘sí’ vol dir que se quede Franco i si votes
‘no’ vol dir que no se’n vaja Franco”. El debat polític, com
veieu, era apassionant. En el meu record estan també algunes
eleccions a Cortes i al Consistirio. Es votava per “tercios” —no
de Flandes ni de la Legión, no—, era allò de “familia,
municipio y sindicato” i tota la peixca. Se’n deia “Democracia
Orgánica”.
Ara se’n diu “Monarquia Parlamentaria”. Recorde
algunes campanyes electorals: havia falangistes bons i roïns,
monàrquics, “Opus” i “gente despolitzada”, que és el
recomanava el Caudillo. Evoque fins i tot un patètic eslògan: “Si
eres alicantí, vota per Antolí”. Un clar exemple que demostra que
Franco no va perseguir mai l’idioma. Un “simpàtic” falangista
que impartia FEN a l’institut ens explicava entre riallades
grolleres que això de “democracia orgánica” volia dir que a
Espanya es feia “lo que la salía a Franco de sus organos”.
Supose que estaria pensant en exiliats, presos, torturats i
afusellats. En el Régimen de Franco es votava el que volia i com
volia el dictador. No com ara, en el Régimen del Borbón, que el
ciutadans voten allò que volen votar, o no?







