Miquel, Ramon: han prohibit les paraules!
Ho he explicat ja alguna vegada, l’educació sentimental —i no
només sentimental— de part de la meua generació va passar pels
cantautors —en castellà, en francès, en anglés i sobretot en
català—. La Cançó, la Nova Cançó, que creixia i creixia entre
els fils d’aram de la misèria cultural franquista ens va arribar
ben potent als anys 70 del segle passat.
Un “single” del Raimon,
un LP de l’Ovidi, una interpretació d’un amic, com el Joan Pina,
desenes de directes amb prohibicions incloses —ben memorable va ser
la petrerina de l’estimat Lluís Llach, el juny del 75—; molts
altres noms: M. Del Mar Bonet, Joan Isaac, Al Tall, Marina Rosell,
Companyia Elèctrica Dharma, Pi de la Serra —“Quico, encara
n’està ple el cel, de fills de puta!”—, Ramon Muntaner… Este
últim, menys conegut que el popular triumvirat de Raimon, Llach i el
“nostre” —ben meu!— Ovidi Montllor, d’Alcoi, per a mi va
ser tota una descoberta.
La seua carrera fou curta: vuit àlbums del
74 al 87, d’entre els quals en destaque Cançó de carrer,
Cròniques, Veus de lluna i celobert, Balades i cançons i, sobretot,
Presagi. Va ser un cantautor de poetes, un joglar. I com Raimón fera
amb el clàssics del XV i Salvador Espriu i Ovidi amb Vicent Andrés
Estellés, ell ho va fer amb l’enorme Miquel Martí i Pol, poeta
que anys després encetaria una intensa col·laboració amb Lluís
Llach.
El disc Presagi, amb nou poemes de Martí i Pol, m’impactà
profundament. L’èpica dels versos i la veu, amb uns extraordinaris
arranjaments, segueix commovent-me. Ara, en la primavera de 2019, són
nítidament actuals. És el que tenen el clàssics: «Aquesta remor
que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules
perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire.»
