La llengua de les petrerines
Fa quasi vint anys vaig publicar per gentilesa del CEL i la
Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Petrer un quadern didàctic
titulat La llengua dels petrerins. Els seus destinataris primers eren
l’alumnat d’ESO i Batxillerat, tot i que jo el vaig escriure
també amb un cert afany divulgatiu per a tota la societat petrerina
sense excloure els pobles del voltant.
El títol parafrasejava
intencionadament La llengua dels valencians, en modest homenatge el
popular llibre divulgatiu que el filòleg valencià Manuel Sanchis
Guarner (1911-1981) va escriure el 1931 i que, en edició ampliada,
va ser molt llegit en els anys 70 i 80 entre els sectors més
sensibles i inquiets culturalment de la nostra societat.
L’opuscle,
de poc més de cinquanta pàgines, explica una breu història
lingüística del nostre territori, les característiques peculiars
del parlar petrerí i una aproximació crítica als dèficits d’ús
social que havia patit, abans com ara, l’idioma en el nostre
entorn. Com que té una certa intenció pedagògica conté tretze
exercicis pràctic, però la resta del breu treball servix tant per a
estudiants com per a tota la ciutadania. Sovint em plantege algunes
de les coses que hi vaig explicar, i les moltes que no.
Últimament
he parlat bastant sobre allò de la correcció, adequació,
oportunitat, manera de dir… del nostre parlar local. Ho he fet amb
amics i amigues, veïnatge, estudiants i, com diria Josep Pla,
coneguts i saludades. Per això, amb els títol de La llengua de les
petrerines, és a dir, de les persones d’este poble —hòmens,
dones; grans, xicotetes; xiquets, jóvens, madurs—, encete esta
sèrie d’articles sobre el brillant/nefast valencià que parlem en
este poble “que es reclina graciosament en un enlairat tossal,
entre les dues grans muntanyes del Cavall i la Cilla, i té a les
seues envistes, com qui diu als seus peus, l’arredonida vall
d’Elda”, dit a la manera literària d’Enric Valor.
Brillant
valencià? Nefast valencià? No ho sé. Malament aniríem per este
camí. Amb tots els anys que duc dedicant-me a l’aprenentatge,
ensenyament i, més específicament, ensenyament de la llengua (i com
ensenyar la llengua), una de les poques coses clares que tinc és que
qualificar una llengua o la manera de parlar una llengua és una
aberració científica. Per això, l’objectiu últim d’esta sèrie
d’article és que els “petrolancs”, permeteu-me l’exotisme,
tinguem clar que sobretot parlem valencià —ni el millor, ni el
pitjor; ni bo ni roïn—, el nostre valencià, i que el sentit
d’això no està tant en eixa suposada qualitat i excel·lència
sinó en el mateix acte de parlar-lo.
El pitjor valencià és el que
no es parla o no s’escriu, on siga, per la raó que siga. L’idioma
no es perdrà perquè aquí diguem “un llibre nau” en comptes
d’“un llibre nou” sinó perquè diguem “un libro nuevo” i
cada volta més “un libro nuevo”. O potser, fins i tot “a new
book”. Escriuré, per tant, d’una llengua viva, que la volem en
ús continu; no tinc cap interés per parlar-vos d’una espècie de
“llatí clàssic” ple de bellesa que reposa en la cripta com un
venerable cadàver. Enterrar una llengua diu molt poc de les
col·lectivitats i dels individus que l’hem de cuidar estimant-la,
és a dir, usant-la, com més, millor.
AU, un OU! “A la nau
espacial vam fregir un au, el vam posar en un plat nau i vam dir, au,
a menjar tots!” Esta és la primera proposta de reflexió sobre el
nostre parlar que vos oferisc. El fenomen que explicaré és propi de
bona part dels nostres parlars meridionals, per tant, també nostre.
La frase en negreta, escrita tal i com la pronunciaríem en el
valencià popular petrerí recull dos parelles de paraules que
signifiquen coses distintes però que nosaltres pronunciem igual:
“nau/nau” i “au/au”. En una pronunciació estàndard “nau
espacial” i “au, a menjar tots!” es pronunciarien així, però
“fregir una au” i “plat nau” ni es pronunciarien així ni
s’escriurien d’eixa manera, serien “fregir un ou” i “plat
nou”.
La “o” l’hauríem de dir com la de “cosa” i no com
la de “bolígraf”, és a dir, una “o oberta” (una “o” a
mig camí entre la “o tancada”, com la castellana, i la “a”,
la vocal de màxima obertura). No se sap ben bé per què, els
parlants més meridionals de l’idioma hem canviat el so de la “o
oberta” per la “a” quan va davant d’una “u” formant
diftong i pronunciem “pau”, “caure”, “maure”, “bau”,
etc.
En alguns casos confonent-se amb altres paraules. Mireu els
exemples: “Pau mira el pou i pensa en la pau”; “es va caure
quan volia coure l’arròs”; “vosaltres vau vore el bou”… En
conclusió, en la parla formal hem de tractar d’introduir esta “o
oberta”, cosa relativament fàcil ja que nosaltres la fem sense cap
problema en altres entorns fònics: “rosa”, arròs, pilota,
psicòleg, mòmia, etc.
Tenim una llengua amb un sistema vocàlic tan
ric com fràgil i delicat. Coneixem-lo i respectem-lo! Teniu cura de
vosaltres i dels altres o, dit d’altra manera, cuideu-vos,
cuideu-los!
