Quatre capitals i una ciutat
En temps de confinament, quan desplaçar-te unes desenes de metres
més allà de casa ha d’estar justificat, en alguns casos sota pena
de multa, si no ho està, em venen al cap els viatges. No, no parlaré
de tots els viatges que he fet —pocs, per cert—, sinó d’aquelles
ciutats que sovintege més i per diverses raons. Ho faré per ordre
alfabètic.
Alacant ha estat una destinació habitual en la meu vida:
potser la recorde des que tenia pocs anys, els viatges al Postiguet,
els antic tramvies; anar a fer compres, de concerts, al teatre, al
cinema, de copes… De 1975 a 1978 hi vaig viure. Caps de setmana i
vacances, a Petrer, i la resta de l’any al pis d’estudiants del
barri de Sant Blai, a la vora del Tossal, on era l’Escola de
Magisteri. Com a professional de l’ensenyament (EGB, BUP), com a
estudiant i com a professor universitari, no he deixat de viatjar a
esta amable ciutat, o al seu poble veí, Sant Vicent del Raspeig: al
fantàstic campus de la Universitat d’Alacant, on tinc la sort de
treballar.
Alcoi, una altra destinació constant. Del 83 al 88 no
solia passar una setmana sense anar a Alcoi, com a assessor per a
l’ensenyament del valencià. Hi vaig fer moltes amistats, que
conserve. Esta raó, i l’estima per la ciutat, continuen
vinculant-m’hi molt i seguisc sovintejant-la bastant.
Barcelona
l’he visitada prou, fonamentalment per quatre motius: faena,
atenció mèdica, turisme i cultura. Últimament me l’enyore.
Madrid ha estat destinació per veure amics i sobretot gaudir de
l’art en l’illa museística més acollidora que conec:
Thyssen-Bornemisza, Reina Sofia i el Prado.
La nostra capital,
València, és una ciutat que conec més professionalment i
cívicament que turísticament i cultural. I molt que ho lamente,
perquè és molt bella. És la meua assignatura pendent.
