Casar-se civilitzadament
Finalitzant l’any 80, la meua nóvia i jo van decidir casar-nos.
Per a nosaltres, contraure matrimoni era simplement regular
jurídicament la nostra convivència com a parella: la normalitat
d’un estat de dret. Acordàrem que ho faríem el 14 d’abril de
1981, i així celebraríem el casament i el 50 aniversari de la
proclamació de la II República, el moment històric més democràtic
d’este país.
Dos motius d’alegria en l’estrenada ”España
Constitucional”. Tot anava perfectament. Nosaltres contrauríem
matrimoni de l’única manera que reconeix un estat civilitzat, en
el jutjat, “per lo civil”, que es deia popularment. A principis
d’any començàrem els tràmits. I així va ser com descobrírem
que Espanya en dret civil continuava sent una dictadura. El primer
obstacle va ser negar-nos el dret a casar-nos al nostre poble,
Petrer. Ens tocava anar al jutjat de primera instància d’Elda. El
segon, la negativa del jutge a casar-nos el 14 d’abril —el
personatge en qüestió duia bigoti fi, cabell amb brillatina, el
“yugo y las flechas” en la solapa i caspa pel coll de la
jaqueta—. I tenia poder per a fer-ho: ens va imposar el 22 d’abril,
atemptant contra els nostres drets més bàsics.
El tercer problema
va ser l’obligatorietat que ens va exigir un altre funcionari
“caspós” de dur un document de renuncia explícita al matrimoni
canònic, és a dir, catòlic —per no sé quin servilisme medieval
al “Concordato”—, cosa inexplicable en una societat
democràtica, on el que ha de valdre és el civil i no el religiós.
El paio en qüestió s’oferia a gestionar-lo ell mateix per la
“mòdica quantitat” —ho diré en euros— de 30€. Jo en
aquella època guanyava el salari mínim interprofessional (150€
mensuals, aproximadament). Vaig eixir del jutjat d’Elda civilment
emprenyat.
Un bon amic, honest funcionari de l’ajuntament de
Petrer, em va fer el document gratuïtament i va aprofitar per
cantar-me les putrefactes excel·lències d’aquell miserable
personatge del jutjat elder. El 22 d’abril vam acudir a celebrar el
matrimoni a Elda. La nóvia, guapíssima, de blanc, jo de rigorós
trage i corbata; testimonis, amics i familiars ben mudats. Ens feren
passar a un “cuartucho” ple d’arxius, pols i pudor a feixisme.
Jo pensava que, d’un moment a altre, en comptes del jutge
apareixerien un parell de “maderos” de paisà i ens torturarien,
o una cosa així.
El jutge ens casà com si estigués dictant una
sentència per subversius desafectes al “Régimen Nacionalcatólico”
i nosaltres eixirem d’allí a corre-cuita cap al restaurant a
celebrar els nostre gloriós “matrimonio civil español”. Esta és
una de les tantes raons per les quals no m’he cregut mai ni la
“Transición” ni esta “Democracia Borbónica”. En tinc més:
“a cabassaes!”.
