Una de funerals
LA LLENGUA DE LES PETRERINES
Entre el 2010 i el 2015 la transmissió generacional del valencià
—de pares, mares (i iaios i iaies) a filles, fills (nets, netes)—
va caure un 23% en la regió d’Alacant, és a dir, a les comarques
de l’Alacantí, el Baix Vinalopó, la Marina Baixa i el VINALOPÓ
MITJÀ, on és Petrer.
Una hipotètica projecció d’estes dades al
2021 podria dur-nos a un 30% i en el cas de Petrer potser al 35% o
més. Això vol dir que en deu anys un de cada tres xiquets o
xiquetes ha deixat d’aprendre el valencià a casa (afegits al 80%
que ja no ho feia abans dels 2015), a no escoltar-lo ni parlar-lo,
malgrat tenir, en molts casos, un progenitor o algun iaio o iaia que
li’l podria parlar. Si la població valencianoparlant activa de
Petrer, és a dir, la que usa el valencià amb certa freqüència, no
supera el 30%, la mateixa població usuària de l’idioma en el tram
entre 0 i 18 anys, període de màxima influència familiar, no
arriba a ser usuària freqüent del valencià ni al 15%.
Dins de 20
anys, un/a o dos de cada deu veïns o veïnes del nostre poble
parlarà en valencià amb un altra. Menys de mil entre 35 o 40 mil
habitants. Este “maremàgnum” de xifres ens diu bàsicament una
cosa, que els xiquets i jóvens petrerines i petrerins pràcticament
aprenen cada vegada menys el valencià a casa. O dit d’altra
manera, el valencià està deixant de ser acceleradament llengua
materna, familiar o primera.
És ben cert que l’aprenen a l’escola,
però ho fan en programes descompensats que afavoreixen
indiscutiblement —feroçment— el castellà, llengua omnipresent
ambientalment (un altre tema per a un futur article) i molt poc el
valencià o l’anglés. Podem concloure que, a Petrer, o el valencià
recupera la presència familiar que tenia fa una o dues generacions o
en un parell de dècades més serà només una llengua oficial i
escolar d’ús escassíssim, com passa, per exemple, a Alacant o
València.
El valencià a Petrer —i no només a Petrer— va camí
de llatinitzar-se, és a dir, de convertir-se en una “llengua
morta”. I com diu el professor Agresti, “els funerals per les
llengües que moren són oficiats pels fills dels assassins”. Està
clar qui som o serem els “assassins” i qui els “enterradors”:
RIP.
