La venjança ve després, si puc dir-ho així. La rèplica immediata a una ofensa encara no és una venjança. Aquell qui rep una bufetada i la torna tot seguit sense contemplacions, no es venja. Si més no, en el nostre vocabulari habitual, i en el nostre sistema de valoracions, aquesta reacció prompta i equivalent, disparada contra qualsevol tipus d’injúria, no sol ser designada amb el nom de venjança. Un intercanvi de cops i d’insults és simplement, una baralla. Però no tothom és prou fort o prou valent per a suportar el risc d’una baralla, ni que sigui merament verbal: l’home acostuma a ser un animal prudent, i procura de no embolicar-se en dificultats sense un ànim de garanties. Quan el matx es planteja entre contendents de forces equilibrades, el combat es produeix sobre la marxa. Qui pot –o creu que pot– encarar-se de tu a tu amb el seu adversari, no dubtarà a apel·lar a la contundència subsegüent: de paraula o d’obra. La venjança, en canvi, és el recurs del dèbil.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos.
La venjança, una acció ben meditada i no impulsiva, tal com la descriu exemplarment el gran mestre Fuster i com també tenim interioritzada en el nostre imaginari col·lectiu gràcies al cinema.
Jordi Giménez Ferrer. Normalitzador lingüistic
