«…I el hodercio con hache aspirada» (A. L.)
Per les “xarxes socials” em va arribar un bonic cartell anunciador del XXIII Aplec de dolçainers i tabaleters, que tindrà lloc a Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) el proper 23 de juliol de 2022. El cartell em va activar la vella memòria: un nom propi, Arcadio de Larrea (Etxabarri, Navarra, 1907 – Madrid, 1985). Fetes les oportunes consultes a l’home que ho recorda tot, Vicent Navarro, vaig evocar el IV APLEC DE DOLÇAINERS DEL PAÍS VALENCIÀ, celebrat el 1981 també a Callosa d’en Sarrià. Este aplec de música popular es vincula al senyor Arcadio Larrea, el veterà comunicador de RN3, gran especialista en folklore, perquè l’activíssim Vicent Navarro, profundament implicat i compromés en l’encontre callosí, el va fer venir de Madrid a viure en directe el renaixement de la dolçaina i el tabal valencians.
Vicent va hostatjar el senyor Larrea a ma casa de recent casat, la va usar com a espai de tertúlia sobre cultura i música ètniques i em va convertir en l’acompanyant callosí del senyor Arcadio durant la celebració, atés que el mateix Vicent també tocava la dolçaina en la trobada musical: coses de l’amistat, les complicitats i el compromís cultural.
I què voleu que vos diga? Va ser un plaer viure aquells dies, aquelles hores, amb un home tan savi i eloqüent. Tot el que vulgueu saber sobre este “gegant cultural” ho trobareu ací: https://ca.wikipedia.org/wiki/Arcadio_de_Larrea_Palac%C3%ADn
Jo us n’explicaré dos anècdotes. Una: va fer una gran amistat amb la meu estimada sogra —Processa— i es va enamorar del seu arròs, les seues pastes i la seua expressiva forma de raonar. Es va passar moltes setmanes nomenant-la afectuosament en el programa que feia en RN3. L’altra: aquell poliglota —parlava totes les llengües peninsulars i alguna africana— em va dir en perfecte castellà quan dinàvem tots dos a Callosa: «Amigo Brotons, los pilares de la vida son tres: el comercio, el bebercio y el hodercio…, con hache aspirada». Em vaig quedar perplex, ho vaig meditar, vaig somriure, hi vaig assentir i ho vam celebrar tots dos brindant amb vi de Xaló.
L’any 1983 vaig voler visitar-lo per sorpresa al seu domicili de Madrid. Ja no vivia allí. Em digueren que estava en un asil. Al poc de temps em vaig assabentar que s’havia mort.
Vicent Brotons Rico
