Els metafísics contemporanis han insistit sovint en la condició temporal de l’home (entés com el conjunt dels sers humans): ens han explicat acadèmicament que som “històrics”, que “som per-a-la-mort” i coses per l’estil. La indústria rellotgera, de la seva part, ha contribuït molt a fomentar aquesta convicció de la nostra temporalitat. Cada cop que consultem el rellotge, rebem un impacte dolorós. Sovint no ens n’adonem tan sols: es tracta d’una impressió –com ara diuen– subliminar, instantània i inconscient. Però hi és. Mirem quina hora és per acudir a una cita, per emprendre una feina, per agafar el tren, i en realitat –o simultàniament– el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s’escola. L’home del passat no estava subjecte aquesta mena d’advertència permanent. Per a ell, el trànsit del temps prenia un caràcter menys immediat, menys detallat: el sentia a través dels cicles còsmics, el dia i la nit, les estacions, el ritme de les collites i de les gestacions dels animals. Ara, en el puny portem un adust indicador de la incertesa del viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints dels nostres avantpassats.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos.
Una reflexió molt peculiar del gran savi de Sueca, en què el rellotge no ix molt ben parat, precisament, sinó que el considera un facilitador de l’estrés.
JORDI GIMÉNEZ FERRER
Normalitzador Lingüístic
