JORDI GIMÉNEZ FERRER
Normalitzador Lingüístic
Objectivament, no ens faltarien arguments per defensar, no ja la licitud, sinó també la utilitat del plagi. Un d’ells, el més seriós, fora el que argüeix el mateix Pla: l’antiprimarisme. Cal fer allò que fa “tot home culte en trobar-se amb una ploma en la mà”: “continuar”, “prosseguir”, “deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social”. L’escriptor abandona qualsevol ambició versàtil i infantil d’“inventar la pólvora”. Un treballador més en la tradició de treballadors que fa créixer un tema dins una literatura, ell assumeix el llegat dels qui l’han antecedit i, amb una modèstia alegre i innocent, es limita a afegir-hi allò que bonament pot: la seva aportació de novetat. Mínima o grossa, aquesta ofrena se sedimenta sobre els guanys i les aportacions anteriors. El literat, en certa manera, “reescriu” allò que havien “escrit” els seus predecessors. Dir-ne “plagi”, per tant, és excessiu. Ell no “copia”: “empra” com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Perquè l’acumulació cultural, en si, és indefectiblement un esforç de depuració, de suma, de rectificacions successives. Segons Pla, el “primarisme” dels “originals” aboca sempre a la vacuïtat. I, sobretot, cal “continuar”: només la “continuïtat” és profitosa.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos
Una altra reflexió aparentment xocant però compartida per molts estudiosos de la literatura: està tot inventat, només cal anar afegint “xicotetes” aportacions pròpies. Un exemple extrem seria la versió del Quixot que va publicar fa tres anys Salman Rushdie.
