Por: Vicent Brotons Rico
“Pupubidú!”, li deia un amic meu a altre rient mentre jo, compartint el moment, participava de la festa adolescent que ens havíem muntat tots tres sobre la lluminositat vital —erotisme en estat pur— de la senyora Marilyn Monroe. L’actriu era tot un estímul imaginatiu i hormonal. Parlàvem de Con faldas y a lo loco, un film que ens enamorava un poquet més de la Monroe. Potser recorden la seqüència: l’actriu, cantant d’una orquestra de senyoretes, entonava un sensualíssim “I wanna Be Loved For You” amb un onomatopeic “pupubidú!” que et feia somiar en cada un dels raconets del portentós i alegre cos de l’estrella.
Jo sempre torne a la Marilyn. No repassaré ací la seua desigual filmografia —sempre bona intèrpret i si no, “boníssima”…—, em limitaré a la meua comèdia de culte, La tentación vive arriba: el metro, com és ben sabut, va per baix, fa aire i alça gloriosament les faldes vaporoses.
L’any 76, un dels meus anys més “cineros” vaig vore —i escoltar en l’admirable veu del manxec de Chinchón, José Sacristán— el curt Mi Marilyn, de José Luis Garci i, vinga, altra volta a “marilynejar”: la xica que desgelava Alaska, dos meravelles del món —les cataractes del Niagara i ella—, el “voyeurisme” adolescent cap a les xiques, l’encarnació del dimoni segons els comissaris del “Nacionalcatolicismo”, l’admiració dels nostres pares cap a aquell monument, el Chanel núm. 5 que era l’únic que es posava la Monroe per a dormir, el seu tarannà comunista —com no, en l’Espanya franquista—, el “regodeo erótico” de la paia… com somniàvem la nóvia que tindríem, ai!
El curt era curt i acabava en un quart d’hora. Després apareixia un text que parlava d’una tal Norma Jeane Beaker, que desgraciada! Era la Marilyn fosca, trista, immensament infeliç: la que hem vist en el film Blonde —rossa, “rubía”—, del qual, el crític Carlos Boyero, ha dit «Lamento que tu vida fuera tan infeliz però [Marilyn] no me llores, no me grites más». Tres hores de tortura en que la Norma/Marilyn ho pateix tot: filla d’una boja, pare absent, productors/penetradors, drogues, avortaments, accidents, psiquiatres, marits, fel·lacions a presidents dels USA (després d’esta seqüència allò de Dallas és una miqueta menys tràgic)…
Jo haguera volgut, al 1962, el dia que va morir Marilyn, haver tingut quinze any en comptes de cinc i fer com Pedro Nuño de la Rosa, tal i com explica Cuerda en les seues al·lucinants Memorias fritas: entrar a la classe de l’institut vestit de dol rigorós, mirar amb ulls lànguids els meus companys i haver dit “Pupubidú!”, però no: jo he vist Blonde.
