Por: JORDI GIMÉNEZ FERRER. Normalitzador Lingüístic
Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L’home és un animal fatu, l’únic –dins l’escala zoològica– que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seua òrbita i segons les seves forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta. Hi ha qui s’ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l’oficina, a l’acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l’home –l’individu, potser l’individu individualista– de passar l’estona agradablement. L’estona o –si voleu– la vida. Que tot és una mateixa cosa.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos
La fatuïtat, hui dia més d’actualitat que mai, amplificada ad infinitum per les xarxes socials (Twitter, Facebook, TikTok i, sobretot, Instagram, que han convertit la vanitat/fatuïtat d’anar per casa en un narcisisme extrem.
