Por: VICENTE POVEDA LÓPEZ
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) va publicar el seus primers llibres els anys cinquanta –Ciutat a cau d’orella (1953)-, però la seua obra no va arribar a obtenir una primera repercussió fins el 1971, quan va editar quatre volums, entre els quals el Llibre de meravelles. Estellés, és d`una llarga familia de forners, i sempre recorda que l` agradaría ser forner, com els seus, i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn, i fer el rent, en caure el dia, com el feien, i a mitjanit anar al forn per a pastar. Segon veus interesades, feia molt de temps que, no e feia sentir, en poesia, la seua intensa veu, amb el titol “El meu poble”:
El meu poble no té riu,
ni té unes nobles ruines.
A Nadal té coques fines,
a l`estiu tot el món riu.
Entre Nadal i l`estiu
són els melons de tot l’any.
Dicten l’ira i l’afany,
l’esperança i el neguit.
De nit tot el món al llit,
de dia la clau al pany.
Estellés va ser un poeta d’una producció constant, i aquest és, com li ha succeït a d’altres poetes també prolífics. Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador (1981), remarquen la riquesa de la seua producció: Així, si resseguim la seua Obra completa -publicada per “Tres i Quatre”, en deu volums, entre 1972 i 1990- trobem sonets en força dels poemaris que la composen (entre 1958 i 1967): cent tres sonets, tots en decasíl·labs blancs o estramps. Tota la vida, el seu pensament pel forn del seu pare, era escombrar lentament, prende-li el foc al forn, ficar el cap al fonr, aquell infern de flames que olia intesament als matins del garbí, pujar a l`alcavo, aquell calor. Com a moltes cases, a la nit de Nadal del 1935 a ca l’Estellés hi hagué fam i fred. I ell ho explica, amb una senzillesa esborronadora, en aquest sonet:
La xemeneia no tirava; el pare
evocaria aquelles nits de l’horta,
amuntegant, penosament, la llenya
per a la nit famosa de Nadal.
La xemeneia no tirava. El fum
s’amuntegava per tota la casa.
Havia fracassat el pare, com
quan anava a caçar, i no caçava.
La xemeneia no tirava. El pare
havia fracassat, altra vegada,
el 24 de desembre de l’any 35.
Sopàrem qualquer cosa,
embolcallats amb mantes.
Jo tenia un prunyó en una orella.
Tots callàvem.
La seua poesia segueix tendències diverses que corren paral·leles, s’oposen o s’entrecreuen desbaratant els bons propòsits classificatoris dels crítics. Al nivell formal més extern, la seua producció resulta força heterogènia: passem de llargues èglogues a poemes brevíssims, de llarg metre fins a bisíl·labs minúsculs; de sonets clàssics i disciplinats, fins a una versificació lliure i personalíssima. Segon opinions realistes: els sonets de Vicent Andrés Estellés recullen els grans temes de la seua ocupació lírica: la mort, la ironia, el sexe, la vida. A diferència de la majoria dels poetes realistes del seixanta, Estellés va dedicar una atenció al conreu del sonet, encara siguin minoritàries en la seua obra. De fet, el podem considerar com un sonetista, per molt que aquesta consideració s’allunyi a la seua imatge tòpica. El seu model de sonet no és estrictament el clàssic, ja que hi predominen els versos blancs, és a dir, l’absència de rima fonética. I sempre en el forn deixar caure el pa, aquell pa cruixidor, a les paneres, i tripular el forn, fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar. Ell seria forner, com ho foren els seus. I al costat del seu pare aprenguera l`ofici, nit a nit, dia a dia, i ara entens enyorança per a tota la vida. I al cap d` any “La Rosa de Nadal”:
Oh, Rosa gran,
oh, Rosa de Nadal,
Rosa de neu,
de nits que feien roses.
Proverbial.
Opulenta.
Magnànima.
Episcopal.
Dones faltes i bones
i arriba greu i solemne
al cap d`any.
Sempre et sorprèn
al mig del recital,
Impertinent,
aquella data extrema.
T´amagaràs i et tomaràs invicte.
Beneiràs les cuatre creus del terme.
El poeta valencià Vicent Andrés Estellés és un clàssic de la literatura, que ha contribuït a la nostra cultura. Hi ha una certa tendència a veure en Estellés com una “literatura regional”. Però, allò que més l`agrada, és d`on et vénen els seus versos, d`aquells dies meravellosos quan entrava els feixos de pinassa al forn, i el màns del seu pare, elaboraba la massa de farina, de forma ovalada i plana, amb oli, cuita al forn de llenya. La seua obra i l` imatge que tenia de si mateix, i que nosaltres descobrim, és natural, senzill i admirable. Va publicar “Primera soledad” (1988), el seu unic llibre en castellà. Encara va ser escrita entre març i maig de 1956, amb una inspiració estellesiana, dant la mort de la seua primera filla, Isabel Andrés Lorente, al primer dia de març de 1956, tres mesos després del seu naixement. Estellés, buscaba un nou confident… i el va trobar, com expressa en aquest poema escrit en castellà (La nit, Oc, 1:61), amb versos marcats per un dolor extrem:
Ahora Señor, sólo ahora, si
pudiera, aquí, hablaríamos de esto,
de aquello, los dos, sentados y tranquilos,
porque ahora siento el deseo de hablar
con un amigo y he pensado, no sé cómo,
en Usted. No sé si es algo irreverente,
pero es, Señor, lo que siento, lo que pienso,
y sé que a Usted tampoco le parece tan mal.
De amigo a amigo siempre se habla más claro.
No he contestado a todas sus cartas,
pero jamás fue por falta de amor.
Si he de ser franco, le diré que ya me da
un no sé qué contar siempre lo mismo:
que si esto, lo otro, lo de más allá, la poca suerte…
Es un buen Amigo y no le cansa escucharme,
pero es que a mí sí me cansa decirlo…
Además, a veces, uno piensa
que con los consejos no se resuelven las cosas.
Porque uno, entonces, lo que quiere es salir,
pero nunca que le digan que no
lo vuelva a hacer, ni que eso serán méritos para él
y que algún día sufrirá aún más.
Porque uno, Señor, es así, a veces,
y Usted debe saberlo muy bien…
Y bien, Señor: hoy estrenamos año.
Nos echaremos un año nuevo sobre los hombros
que hará juego con esto o aquello
que nadie conoce en su existencia.
Pero iremos un poco encogidos
los que no solemos estrenar ropa…
Además, entonces uno piensa
que a este año ya lo ha vestido otro
-tiene roña en el cuello y los codos-,
como si hubiese algo raro en la talla
y uno no pudiese moverse dentro de él
(yo ya he llevado años viejos, rechazados por otros,
y sé muy bien lo que pasa después…)
Y bien, Señor: gracias por este año,
tantas gracias como días hemos de vestirlo.
Lo llevaremos lo mejor que podamos;
pero si no lo pudiésemos lucir…
Piense Señor que el mal no está en nosotros.
Cae más allá de nuestro gusto: en los huesos.
