A propòsit d´un tal Woody Allen
“Siempre pensando en lo mismo, en ser hechizante para las damas,
en busca de erotismo, seducción y amor.”
(Carlos Boyero)
Soc
seguidor de l’obra del vell jueu descregut Allan Stewart
Konigsberg, un tipus del Bronx que toca horrorosament el clarinet i
que usa el pseudònim cinematogràfic de Woody Allen. Potser passe a
la història d’esta “coronavirusada” humanitat com un
pederasta, tal i com desitja Mia Farrow o el moviment «Me Too», o
com un gran cineasta: tant una cosa com l’altra seran difícils de
demostrar i no modificaran la seua obra. Jo vaig entropessar amb els
films d’este paio en la meua adolescència.
Per aquells temps vaig
riure a bacs amb el «El dormilón», em va seduir com un albercoc i
vaig entrar al club dels “allenistes” com a “cinero” que soc,
cinèfil no! Així que, des d’aquell 74 que la vaig veure no he
deixat d’”esnifar” els films del novaiorqués. La gent que
teniu algun coneixement de què va artísticament el tipus —lleig,
baixet, nassut i amb ulleres negres de pasta— ja sabeu que és molt
productiu: 50 pel·lícules des de 1965 fent d’actor, però,
sobretot, de guionista i director.
Un article curt no em permet
parlar dels films. Hi ha moltes llistes fetes per saberuts cinèfils
que les ordenen “militarment”. Així que hui vos diré que em
quede amb «Annie Hall», «Manhatann», «Zelig», «Días de
Radio», «Match Point», «Midnight in Paris»… Demà potser faria
una llista distinta.
Vos confesse també, però, que em divertisc una
barbaritat acudint ritualment a les seues estrenes anuals —eixe dia
m’afaite i em pose colònia—, encara que em pareguen una
“merda-punxà-en-un-palo”, com aquella «Vicky Cristina
Barcelona». El senyor Konigsberg, a Catalunya, no em fa el pes:
potser va abusar massa del restaurant Ca l’Isidre i, amb la panxa
plena, no es treballa bé, per més que s’envolte de belleses com
la londinenca Rebecca, Penélope —“Pedro!”— o Scarlett,
l’adorable “surdeta”.
