25 de abril
Els meu records difícilment es remunten al tristament històric
25 d’abril de 1707, quan s’accelerà la nostra desfeta com a
poble, la derrota del Regne de València. Jo parle dels 25 d’abril
dels 70 i 80. Quan un jove en la vintena d’anys descobria tot allò
que l’havien amagat i mutilat.
Un país, per exemple, que el volíem lliure i socialista; que la
nostra llengua era tan digna com la llengua més digna, perquè totes
les llengües ho són.
Celebràvem el 9 d’Octubre, com a feliç
data de naixement —Jaume I—, i commemoràvem el 25 abril com el
dia de la gran derrota nacional en mans del Borbó Felipe, que
eternament tindrem penjat boca avall en la ciutat que és “la clau
que obri tots els panys”, Xàtiva la socarrada: la venerada Xàtiva.
De totes les reunions cíviques d’aquells 25 d’abril que féiem
a les places de bous recorde especialment les de Castelló de la
Plana (1982), on Lluís Llach va cantar, acompanyat de la Banda
Municipal de la ciutat, un emotiu “Verges 50” (El meu país és
tan petit / que quan el sol se’n va a dormir / mai no està prou
segur d’haver-lo vist) i la de Gandia (1983), on es repartí un
dels pamflets més brillants i intel·ligent que he llegit mai. Era
l’”Ara o mai”, de Joan Fuster. Encara el conserve.
S’hi poden
llegir coses tan rabiosament actuals com aquesta: “…la nostra
pròpia «dimissió» lingüística. No hem d’atribuir totes les
culpes a l’enemic tradicional. Seria molt còmode, si ho féssem.
La culpa també és nostra, i molta culpa.” No sé si este
insignificant paperet el llegiran “sus excelencias, los políticos”.
Per cert, ¿saben llegir altra cosa, “los políticos”, que la
seua nòmina mensual? Ja s’ho apanyaran, com diria Fuster.
