Exàmens, carabasses i fogueres
L’últim tram de la primavera sempre l’he associat a la
necessitat d’”empollar”per superar el curs. Tal sensació la
vaig començar a viure als dotze anys i no em va abandonar mai fins
als quaranta. Últimament me la mire exclusivament des de l’altre
costat, el professoral: juny, temps de correcció d’exàmens.
Com a estudiant puc dir que he transitat per totes les tàctiques
i maniobres de qui busca superar les temudes proves finals, i ho he
fet amb resultats desiguals. Sóc dels qui pot lluir alguna
excel·lència, però també estrepitoses carabasses.
La meua mare m’ho deia: “¡cuidaico con las calabacicas!”.
Sovint, però, hi entropessava.
Per això m’agradaria referir-me
al significat de “traure carabasses”, en els estudis, i “donar
(o rebre) carabasses”, en l’amor. Sembla ser que pel que fa a la
part amorosa la tradició ve de l’antiga Grècia i s’estengué
per tota Europa. Diuen que la carabassa és un antiafrodíac i quan
un home demanava sense èxit relacions a una dona, esta li donava un
tros de carabassa perquè el jove rebaixara la seua lascívia. ¿Pot
tenir la mateixa finalitat en els estudis? “Fica el cabet en els
llibres i deixa’t d’aventures i amors, xicot”, no ho sé.
El foc també ha estat significatiu en el juny de la meua
infantesa: les desenes de fogueres que es feien als carrers de Petrer
la nit de Sant Antoni de Pàdua, el 12 de juny. Jo era de la del
carrer Sant Rafael. Al sonsonet d’”Una llimosneta pa Sant Antoni,
oli, oli” recollíem llenya i objectes de fusta per a cremar. Per
sort, la colla del Terròs ha sabut recuperar la festa ígnia del
solstici. Quin poble tan estrany Petrer, no?, celebra el solstici
onze dies abans que la majoria dels pobles d’Europa. Hi
investigarem…
