L’ IBI i la seua instrumentalització partidista
Qui no està favor d’abaixar els impostos, com l’IBI, a més a
més si s’abaixen a les classes populars i a les persones que més
estan patint els efectes de la crisi? És de justícia social, en
això no hi ha discussió. Com tampoc que, si volen una administració
municipal que garantisca drets i recursos públics a la ciutadania,
els impostos són absolutament necessaris i tot el món hauria de
contribuir en la mesura de les seues capacitats.
Però cal baixar-los
a tothom? Es just que el que té possibilitats com entitats
financeres, grans empreses i superfícies comercials i que generen
més despeses a les arques municipal, paguen el mateix,
proporcionalment, que una família que no arriba a cap de més? Clar,
això no se nos passa pel cap. Però caldria recordar que una baixada
percentual del tipus impositiu implica que, qui notarà una baixada
substancial de l’IBI, no són les persones que més estan patint la
crisi sinó aquelles persones amb un patrimoni major, entre ells, les
entitats bancàries, que disposen sota la seua propietat un gran
nombre d’habitatges que han adquirit mitjançant embargaments i
execucions hipotecàries. Xe quina barra! no?
El que hem vist amb el
desenvolupament d’esta crisi econòmica és que el principal pes
d’esta s’ha carregat sobre les esquenes de la majoria de la
població, a través de polítiques de reducció de la càrrega
fiscal sobre les grans fortunes i de retallades en drets social, o
siga, que els dinés necessaris han eixit quasi exclusivament de les
butxaques de la gent treballadora mentre que les grans fortunes han
posat la mà per rebre els beneficis indirectes.
Per açò el que cal
és promoure una fiscalitat progressiva en els tributs i impostos de
caràcter municipal. No es tracta de baixar o pujar de manera
generalitzada de l’IBI, si no d’establir mecanismes reguladors
que facen que, la majoria de la població contribuïsca segons les
seues possibilitats econòmiques i que la família que encara així
necessite un suport extern que se li apliquen bonificacions de l’IBI
o línies d’ajudes. Açò passa irremeiablement per augmentar la
càrrega fiscal a les entitats financeres, grans empreses i
superfícies comercials seguint el principi que les rendes i les
propietats més altes han de ser solidàries amb les rendes mitjanes
i baixes, per d’esta manera equilibrar la balança d’ingressos i
garantir que hi ha suficient pressupost per a posar en marxa les
polítiques socials que beneficiaran la majoria social.
El problema és quan s’instrumentalitza el debat, com la
proposta del PP de baixar l’IBI de manera generalitzada un 10%, la
qual portaria com a conseqüència deixar d’ingressar 800.000 mil
euros Com sabeu la regla de despeses (regla de gasto en castellà),
que imposa Montoro, obliga al fet que la despesa computable per a
l’any següent, baixe. Per tant l’any 2018 no es tindrà 8
milions per gastar, sinó 7,2 milions, per molt que hi haja ingressos
de més. Es pot permetre l’ajuntament perdre 800.000 € del
pressupost quan totes les regidories tenen mancances i cal garantir
drets i recursos. Per practicar una política que premie a la majoria
social, podem prescindir de tants dinés?.
Com a conclusió tant les baixades incontrolades com les pujades
generalitzades generen greuges entre la població al mateix temps que
poden arribar a complicar el finançament municipal. Una fiscalitat
progressiva és la solució més solidària i completa, a més a més
és possible aplicar-la ja al proper pressupost tal com s’està
fent en altres municipis que anteposen els interessos de la majoria
social a la d’uns pocs.
