La iaia Angelina
Al gener vaig escriure que li dedicaria una “rella recordatòria”
a la meua iaia paterna, la tia Angelina, la Cotilla. Les raons són
moltes, però ho resumiré en una: ha estat una de les persones més
importants en la meua vida.
Este mes de març haguera fet 113 anys.
En fa deu que va faltar.
És a dir, morí als 103 anys. Evoque aquella nit de juny. La seua
mort no va ser ni cap ensurt ni cap disgust: llei de vida. Vaig
passar uns minuts tot sol a la vora del seu cos jacent en
l’habitació de la casa del carrer Sant Rafael.
Serenament, fins i
tot feliçment, m’hi vingueren al cap centenars de records de la
iaia Angelina.
Els deixaré fluir amb aquella meravellosa i caòtica tècnica del
monòleg interior: prima, forta, tenaç, patidora; generosa,
impulsiva, andorrejant; tonya amb xocolate fet al llit, cinc duros;
“ganxillera”, peüquera, berenars al “quartet”; matriarcal,
poderosa, ferma, valenta, orgullosa; socialista, lluitadora,
anticlerical i devota del Santíssim Crist, la Mare de Déu del Remei
i Sant Bonifaci; de dol; cuinera de culte: olleta de verdura, borreta
de bacallà; demòcrata, insubornable antifeixista; orgullosa, amant
i ferma esposa del iaio Quena; gens submisa, feminista “avant la
lettre”…
L’absència quasi total de vista i la més que notable sordesa
no li llevaren ni un miqueta de to vital ni de precisió de
pensament. Certament, els últim anys de vida li van resultar durs i
depressius, perquè ella sempre havia sigut una dona molt activa i
autònoma i aquell viure d’anciana reclosa no estava fet per a
ella.
Tot i això els passà pulcrament i afectuosament conreada pels
meus tios i rodejada dels seus: la meua iaia Angelina mai no va estar
sola. Jo tampoc no estaré sol. Sempre tindré el seu record
indeleble.
