Juan «sin Tierra» Goytisolo
A Juanmi, “in memoriam”:
la cultura, els reptes i la
solidaritat
com a lliçons de vida
Tots tenim escriptors de capçalera. Entre l’escassa dotzena
dels meus s’hi troba en un lloc preferencial Juan Goytisolo
(Barcelona, 1931 – Marràqueix, 2017). El novel·lista i assagista
apàtrida, premi Cervantes el 2014, el vaig descobrir en la segona
meitat dels anys 70 gràcies al meu professor Ángel Herrero, també
tristament traspassat recentment. Llegir Goytisolo va ser descobrir
un dels castellans literaris estètics i ètics més prodigiosos del
segle XX.
Vaig encetar el periple lector amb les obres de la seu
etapa més creativa i sens dubte més bellament crítica, les
publicades entre el 66 i el 82: Señas de identidad, Reivindicación
del conde don Julián, Juan sin Tierra, Makbara i Paisajes despues de
la batalla. Des d’estos potentíssim referents narratius vaig
seguir descobrint-lo fins al nostres dies. El seus cinquanta llibres
són un exercici, dolors i brillant, de prosa rabiosament pulcra i
deliciosament àcida, alhora que experimental.
Goytisolo va viure els
últims anys de la seua vida en extrema pobresa perquè havia
compromés totes les seues ganàncies —incloses les del Premio
Cervantes— a promoure la formació universitària de la seua
estimada i pobra gent de Marràqueix.
L’autor de Juan sin Tierra va
elegir l’exili d’esta Espanya que el fastiguejava i va optar per
viure com un més d’aquells expulsat històrics dels intolerants
regnes de les Espanyes del XVII, com els moriscos. Potser així
entenguem millor les seues paraules escrites encetant-se el segle
XXI: «Cierto que el ràpido acceso a las ventajas materiales se
produjo sin una preparación ético-cultural adecuada y nuestro país
de “nuevos ricos, nuevos libres y nuevos europeos” ofrece a
menudo el rostro poco ameno de una sociedad tan arrogante com reacia
al saber y a las normas democráticas.» “Juan «sin Tierra»
Goytisolo, no nos dejes descansar en paz”.
Gràcies estètiques i
ètiques.
