Tot recordant un tal Adolfo Suárez
Llibertat per als presos polítics
L’any 2014 va morir el
President Adolfo Suárez González. Políticament es va suïcidar el
1981 perquè “no va voler que el sistema democràtic fora un
parèntesi en la Historia d’Espanya” i per això mateix no va
participar en la legitimació d’una maniobra colpista del Borbó,
l’exèrcit, l’oligarquia i l’aparat d’Estat. Al senyor Suárez
sempre el vaig admirar des de les antípodes ideològiques. Jo no
vaig creure mai en la “Transición”. Ara, com a rupturista, tinc
la certesa que va ser una estafa.
Tot i això, don Adolfo Suàrez sí
que va creure en dita “Transición” conseqüentment i de manera
dinàmica, sempre anant més lluny. Perquè el President Suárez va
ser el pragmàtic ètic del diàleg tenaç que va saber “elevar a
nivel de ley lo que era normal a nivel de calle”, com ell mateix
deia. Cosa que cap polític actual és capaç de fer ni
equivocant-se. I ben bé que ho hem vist en les importants crisis
polítiques que ha tingut el “règim transicràtic” en els últims
deu anys. Suárez va dur a terme una amnistia, va legalitzar el
Partit Comunista i va instaurar la Generalitat Catalana, duent de
l’exili el Molt Honorable President Josep Tarradellas malgrat els
franquistes.
Don Adolfo va impulsar una Constitución, per a la
Transición, a pesar dels immobilistes hereus de Franco. Entre ells
un fosc inspector d’Hisenda militant d’Alianza Popular —precedent
del PP— a qui li deien José María Aznar. Amb el temps, don José
María, embolicat amb una bandera “rojigualda” i retorcent la
Constitución fins a adequar-se-la a la seua ideologia, es va
convertir en el “Pater Constitutionae” i va passar d’”hablar
catalán en la intimidad” a inspirar violència repressiva i
empresonament de demòcrates catalans amb la inestimable
col·laboració d’un règim sense divisió de poders —pleonasme—
dirigit per l’immobilista antidialogant més significatiu de la
Història d’Espanya: don Mariano Rajoy.
