Aprendre a nadar al “Lido”
Banyar-se, aprendre a nadar, estiu, basses i piscines van units
indefectiblement en la memòria dels qui passem els cinquanta anys i
som de terres eixutes, com els petrerins i petrerines. Mon pare
m’explicava que ell, i molts de la seua generació, aprengueren a
nadar semiclandestinament en les basses de reg de Petrer i les seues
partides rurals.
Basses ben abundants fins als anys seixanta. Els més
jóvens —els nostre germans menuts, fills o filles— ja
aprengueren en piscines públiques, privades, cobertes i
climatitzades i amb monitores i monitors ben preparats. I nosaltres?
La meua experiència va ser paternal, autodidàctica i piscinera. Ho
explique: a partir dels cinc anys sovintejava les piscines amb la
mare i el pare —anava també a la platja, però molt poc—, i era
el papa qui m’iniciava en l’art de flotar i nadar. Recorde el
“Peter Rives” i la bassa del pont de l’estació, a Elda; la
Madrava, a Petrer, o les piscines de Novelda i Asp.
Però entre
totes, la més important per a mi va ser “El Lido”, d’Elda. Es
trobava molt a prop de l’actual plaça de la FICIA i va ser
inaugurada el 1931 (50 X 18 mts. i una profunditat d’1’60 mts) El
seu nom exacte era “Balneario Lido”, en referència a la famosa
platja i balneari de Venècia, però tothom li déiem “El Lido”.
Allí, des que començava la calor forta, el pare em duia amb la moto
diumenges i molts dies de les curtes vacances dels anys seixanta, i
jo m’anava soltant amb la seua ajuda i consells: em tirava
capbussons, bussejava i nadava amb infame tècnica “gosset”,
braça i crol. Al meus vuit anys ja ho feia sense por, i des de
llavor no he deixat de nadar en qualsevol massa d’aigua, amb tan
poques prevencions com lamentable tècnica, però sempre hi sure.
