No és país per a velles (constitucions)
La minoritària «Constitución Española» de 1978 té quaranta
anys. Vivim un 25% dels qui la vam poder votar. Només l’aprovà un
58% dels ciutadans amb dret a vot. Un poc més de nou milions de
persones del cos electoral de 2018 vam tenir l’opció de votar-la,
o no, en un sentit o altre: nou milions només dels 37 que avui poden
dipositar una papereta en les urnes de l’Estat. Clar i ras, 5
milions dels quasi 46 milions d’habitants del “Reino de España”
de hui li van donar el seu sí.
Direu el que vulgueu, però en termes
demogràfics la «Constitución del 78» és ben poc democràtica,
no? Un (1) de cada nou (9) ciutadans actuals li va dir “Sí”.
Gloriosos crítics i bel·ligerant amb aquella/esta «Constitución»,
que fins i tot veien raonable l’abstenció en el referèndum, com
un reputat mentider dit José María Aznar, ara l’abracen
libidinosament: coses de la “derecha extrema”. No ens enganyem:
la «Constitución» actual va estar feta amb por, amnèsia,
“bonisme” i algun que altre esgarrifós soroll de sabres i botes
de caserna.
Negar-ho és de cínics. Jo ni vaig votar que sí, com
demanaven els “consensats”, ni vaig votar que no, com demanaven
l’extrema dreta i l’extrema esquerra; ni em vaig abstindré, com
demanaven altres dels mateixos extrems amb la simpatia del
salvapàtries d’Aznar. Vaig votar en blanc: un vot de
(des)confiança. Dos títols —el II i el VII— i alguns articles
—1.3, 3.1, 3.2, 8.1, 16.3, 145 i 155— van acabar per fer que no
m’apanyara. Ja ho sabeu: la «Corona Borbónica», el supremacisme
lingüístic del «castellano», el poder omnímode de les «Fuerzas
Armadas», els privilegis de la «Iglesia Católica», les trampes de
les autonomies i el centralisme enverinat del 155. Xe, i ho vaig
encertar. Com diria aquell: “¡Se constituyan, coño!”
