El patge dels Reis d’Orient: un somni
Durant l’adolescència, segurament com a seqüela de la meua
infància —atés el meu “fervor monàrquic” pels Reis Mags—,
quan arribàvem estes dates nadalenques somiava de manera recurrent
que era un patge de Ses Majestats Orientals. Em veia acompanyant-los
pel carrers de Petrer amb un preciós turbant, una túnica i una
lluminosa torxa.
En els meus somnis pujava de categoria i de ser un
simple patge passava a ser una mena de cap dels patges que en
reclutava, anava a València a buscar les millors vestimentes en
basars orientals i ajudava en els preparatius de les cavalcades.
Igual participava en les sessions de maquillatge, dirigida amb
mestria per un expert barber reial, que llogava buguis, una mena de
cotxes descapotables, perquè entraren el reis a Petrer de manera
original i moderna. Altres voltes, ajudava al trasllat de les
carrosses que passejarien esplendorosament els monarques orientals
pels nostres il·luminats carrers.
Fins i tot recorde que en una
d’aquelles festes oníriques vaig caure i tot d’un tractor: “¡Pa
haberse matao!”, com va dir algú. Per això, quan després de fer
soroll amb les cassoles i pots, de fer sonar poderosa la caragola
marina i rodar les falles amb els meu nets, a l’esplanada del
castell i a la porta de casa, veig arribar la fastuosa cavalcada de
la Nit de Reis no deixe de pensar en aquells somnis d’adolescent
dels anys 70: Vicent, el patge reial.
Ara em ve al cap l’últim: jo
mateix era el Rei Melcior, el de les barbes i els cabells blancs, i
com a tal vaig fer un missatge de pau i felicitat als xiquets i
xiquetes de Petrer i els vaig obsequiar amb milers de regals. És la
màgia d’una nit; és la realitat feta somni o el somni fet
realitat. Tant s’hi val!
