Què hem menjat (i II)
Arribats a casa, a migdia, al son dels “pitos” o sirenes de les fàbriques de Villaplana i Luvi, trobàvem el dinar. Els xiquets poc menjadors érem estimulats en el nostre apetit amb un gotet de quina —Santa Catalina o San Clemente (“¡que da unes ganas de comerrrr!)”—, un vi ranci de 15º d’alcohol.
Quins temps! Érem dinadors de cullera sobretot: molts llegums (fesols, cigrons, llentilles…), creïlles i molt arròs —o hauríem de dir molts arrossos?— i pasta clàssica (fideus, tallarins i a vegades macarrons). A casa, solia menjar arròs quasi a diari. Tinc un especial record de l’olleta de verdures, que encara la menge segons la fórmula de la meua iaia Angelina.
A este gloriós plat —increïble quan porta la verdura que cal i la picadeta d’ametles— li correspon, en el meu cas, una litúrgia encara vigent: menjar-me per a sopar el plat sobrant a migdia a temperatura ambient, i mullat amb pa. Brutal!
