Corona de récords
Hui se n’ha anat el meu iaio Juan. Per a ell és esta corona de
flors, esta corona plena de records. Sempre recordaré al meu iaio
quan aplegava a casa de la fàbrica i jo estava dinant en taula
després de l’escola. Ja no conduïa el camió, però mai ha
oblidat les rutes fetes, els noms dels carrers recorreguts, el temps
emprat per a arribar als llocs…
Sempre recordaré el meu iaio
menjant de tot, però sobretot arròs blanc i paella, plàtan amb pa,
fideus amb pa… tot amb pa, del dia anterior; si no, no estava bo. I
si era de Ca Pere, millor. El plat el deixava netet, i quan li deies
que deixara paella per la gossa encara en menjava més. Sempre el
recordaré xafant tota la carn i tota la verdura del putxero, fent
una pasta de creïlla, carlota, pollastre, ternera, pilotes… Sempre
el recordaré mullant el pa en el plat. Sempre el recordaré rotant
després de dinar i la iaia dient-li: “Xico!… Marrano!”
Sempre
el recordaré com un home casporra, cabut i maniós. Xe… un Guinya
de cap a peus! Tenia moltes manies, com les tenim tots. També era
molt agarrat… no amollava els billets. Tata, t’enrecordes quan li
demanàvem diners per a cafè i altres coses i ens donava un poc més
de 20 duros? Després la iaia ens donava el bitllet sense que es
donara compte (jeje). I t’enrecordes quan ens portava d’excursió
a l’arenal de l’almortxó i al Rancho Grande a vore les
ovelletes? Sempre el recordaré netejant el seu seat Panda en la
porta del garatge de sa casa.
Amb el plomer i el drapet i revisant el
motor. Sempre el recordaré conduint a poquet a poquet, prudent. A
vegades molt desesperant i perillós. Quan em portava a l’estació
per l’autovia anava a 60 per hora… i jo angoixada mirant el
rellotge perquè perdia el tren a València. I Tata, t’enrecordes
quan anava a teu camp de Sax a cuidar les oliveres i el veiem
aparéixer pel camí de pedres amb el Panda? Pareixia que no aplegava
mai de tant lent que anava… Tia Ana, t’enrecordes aquell dia que
tornàvem de dinar de l’Horteta i va baixar a tota pastilla amb el
cotxe? Quina risa! Eixe dia casi em pixe!
Sempre recordaré el meu
iaio caminant, caminant moltíssim i sempre amb els braços darrere,
a l’esquena. T’enrecordes, mama, quan anàveu tu i ell caminant a
Sax i després vos menjàveu uns xurros? T’enrecordes quan rotava
caminant? Iaia, t’enrecordes del dia que et vas posar per primera
vegada uns pantalons. Quina cara va posar i com grunyia! T’enrecordes
quan anàveu a Ruidera? T’enrecordes quan es quedava dormint
plantat llegint el periòdic davant de la xemeneia de ma mare?
T’enrecordes de les vegades que ha caigut de cap i no se l’ha
trencat? Jajaja. Sempre recordaré els seus pantalons per dalt de la
cintura, les seues manies per a triar la roba, la seua brotxa
d’afaitar, l’olor de la colònia i l’aftersave…
Sempre
recordaré el seu: “Ehhh! Isabel!” quan anava a vore’l; sempre
el recordaré mirant i observant, escoltant i fent-se el sord. Sempre
el recordaré xicotet, sempre recordaré les seues ulleres, les seues
camises, les seues converses sobre els polítics i els immigrants, la
seua preocupació pel treball, pels diners, per si el menú del bar
era car… I sempre el recordaré amb la seua besnéta Candela en
braços el dia que va complir 90 anys i ella ni tan sols tenia un
mes. Esta es l’última flor de la corona. La flor més bonica, el
record més dolç. Juan, esta és la meua corona de flors, flors
nascudes dels meus records.
Unes flors que mai perdran el seu color
ni mai moriran davant d’una paret de marbre. Unes flors que
guardaré per a sempre amb un somriure en la cara i llàgrimes de
felicitat. Camina, iaio, camina fins l’infinit i espera’ns allí!
Isabel. Al meu iaio Juan Amat
