I després del huit va venir el Nou d’Octubre
Acabava de morir el dictador enmig d’un bassal de sang
“transfusionada”, al llit i acompanyat pel braç incorrupte de
Santa Teresa de Jesús. Els amics i amigues anàvem descobrint tot
allò que ens havien amagat: llibres, art, cançons, pel·lícules,
ideologies polítiques prohibides, sexe desacomplexat —si més no,
la teoria—; que la “región” era un País i que teníem una
llengua pròpia de cultura.
Un bon dia, el memorable Grup Exeo,
artefacte cultural inventat per Vicent D. Oliver i d’inusitada
eficiència, on ens aplegàvem les i els jóvens petrerins
valencianistes, vam organitzar una conferència de l’escriptor,
filòleg i antropòleg, Joan Francesc Mira. Quico Mira, pacífic “nom
de guerra” d’este prestigiós intel·lectual valencià, venia a
parlar-nos dels orígens històrics del País Valencià, en aquells
anys setanta eixe nom el gastava tothom (i no els eixien ronxes ni
res).
Presidint l’acte vam col·locar, despistadíssims, un senyera
de la ciutat de València, tota “emperifollada”. Quico ens
explicà la història de la senyera i nosaltres ho arreglàrem amb
unes agulles de trampa. I així, l’acte va estar presidit per la
quadribarra i prou.
El senyor Mira, amb tota la seua saviesa, ens
contà que el Nou d’Octubre era la data en què se celebrava el
nostre naixement com a poble, com a Nació, perquè el Rei Jaume I el
Conqueridor va prendre el 1238 la ciutat de València al sarraïns i
alçà, com aquell qui diu, l’acta del nostre naixement com a
col·lectivitat.
Aquell dia em vaig anar al llit sabent-me membre
d’una Nació i amb la sensació que, durant vint anys, mestres,
professores i mitjans de comunicació m’ho havien ocultat, m’havien
estafat. Després va venir tot allò de la Comunidad, Lerma, Zaplana,
la Gürtel, Camps i els “progres del Botànic”. I què voleu que
vos diga…
