La llengua de les petrerines
«[Soc sabaté, vaig treballà a Petré i vull di-vos que toque el
tambó]»
«Treballaré en una sabateria petrerina i toque un
tamboret»
Vicent Brotons
Als excel·lentíssims senyors i senyores
membres del Tribunal Supremo del Reino de España El parlar genuí de
Petrer, i pràcticament tota la nostra comarca, es caracteritza per
no fer les –r al final de paraula. Per això, la frase que titula
este article està transcrita tal i com la diria un castís del
territori. Eixe emmudiment de –r finals deixa d’existir quan
derivem la paraula cap a altres formes.
Per això, en la segona frase
estan escrites tal i com les diem: “treballaré”, “sabateria”,
“petrerina” i “tamboret”. La caiguda o emmudiment de –r
final és general del nostre domini lingüístic: comença a
Perpinyà, despareix uns pocs quilòmetres abans de Castelló de la
Plana i torna a aparéixer en el nostre sud, a les Valls de Vinalopó.
Evidentment també es dona a les illes balears.
Una prova més de la
unitat del nostre idioma, de què tenim tot el dret del món a
parlar-nos en les nostres variants perquè parlem la mateixa llengua
la gent de Lleida, Girona, Tortosa, Maó, Morella, Eivissa, Xàtiva,
Petrer, Elx i la Torre del Rico, per exemple, diga el que diga un
tribunal de soques carpetovetònics. Per tant, teniu-ho clar, quan
els petrerins, pinoseres, novelders o romaneres emmudim parlant la –r
final no cometem cap errada, estem parlant com cal la nostra estimada
llengua.
Per cert, si alguna desinformada vos diu que vos mengeu les
–r, feu com jo, dieu-los que en la postguerra ací vam patir molta
fam. Sense bromes. Convé tenir-ho clar. És cert que a l’escola,
des dels models escrits dels llibres i pels parlars de molts mestres
i professores d’altres comarques, xano-xano ha anat introduint-se
la –r final. Cap problema: és la forma més comuna al País
Valencià.
Ara bé, en cap cas una alumna o un alumne pot ser
censurat per no fer-les. En canvi no hi cap excusa per a no
escriure-les. De la mateixa manera que cap de nosaltres acceptaria
esta oració: “fa una ora que i a un ome en l’abitació”. La h
es quasi sempre una consonant muda en la nostra llengua, però l’hem
d’escriure (hi ha, hora, home, habitació; alcohol, harmonia,
subhasta, higiene…).
I un consell final, quan fem el plural de
paraules acabades en “vocal + r” o quan escrivim pronoms lligats
per guions a les formes d’infinitiu (-ar, -er o –ir) hem de
pronunciar la –r ja que deixa de ser final consonàntic absolut. És
a dir: forner (“forné”), però forners; millor (“milló”),
però millors. Tenir (“tení”), però tenir-la; saber (“sabé”),
però saber-ho; parlar (“parlà”), però parlar-vos. Formalment
res de “fornés”, “millós”, “teni-la”, “sabe-ho” o
“parla-vos”. D’acord? I què diu la regla ortofònica: «Són
propis de l’àmbit general tant la pronunciació de r etimològica
a final de mot, característica de parlars valencians (“excepte els
de les Valls del Vinalopó, els Ports, l’Alt Maestrat i algunes
altres poblacions aïllades”, afig jo), com l’emmudiment
d’aquesta r en un bon nombre de casos, propi dels altres parlars
catalans.»
