El coll de botella de l´accés a una vivenda digna
Sergi Cremades. Membre d’Anticapitalistes PV
El botànic està posant molt empeny en ajudar les famílies que
no poden accedir a un habitatge digne. La Renta Valenciana
d’Inclusió, prestacions econòmiques per al lloguer, subvenció de
subministraments bàsics, injecció dinés a les entitats locals,
fins i tot, la renovació del vell parc públic d’habitatge.
El
coll de botella es troba quan aquestes famílies, en principi
rescatades de l’impacte que està tenint la crisi econòmica, volen
accedir a un lloguer però no poden encara que compten amb recursos,
molt limitats i insuficients això sí, però possiblement els
necessaris per a poder accedir a una vivenda de lloguer amb un
contracte legal.
Els dos factors fonamentals són, per una banda,
l’augment excessiu dels preus dels lloguers en un mercat
immobiliari sense control ni cap regulació i per l’altra les
condicions lleonines que imposen els propietaris i gestors per poder
accedir-hi.
A la nostra comarca és difícil trobar un lloguer per
sota dels 300 € on la vivenda reunisca totes les condicions
d’habitabilitat. Es justifica en la suposada autoregulació del
mercat, que no és més que un eufemisme per a dir que se segueix
especulant i fent negoci d’un bé de primera necessitat i que a més
a més és un dret humà universal.
Els que defenen la “no
regulació” del mercat de lloguer menteixen, perquè els grans
tenedors i les immobiliàries sí són proteccionistes i reguladors,
quan el que es tracta de minimitzar els seus rics i garantir els seus
beneficis. Para pal·liar aquesta incertesa, són els i les
inquilines, les que deuen complir amb requisits inassolibles com és
tenir una nòmina i que la nòmina garantisca una estabilitat
econòmica.
Quan a les comarques del Vinalopó s’apropa al 18%
d’economia submergida, aproximadament 130 mil treballadores, és de
preveure que aquesta mesura siga una gran barrera segregacionista. No
serveixen ni les rendes socials, ni les ajudes econòmiques, ni tan
sols les pensions contributives per poder avalar personalment el
lloguer.
A més a més s’ha de pagar, per endavant, els 3 mesos del
preu del lloguer, entre la fiança, el més i els honoraris de la
immobiliària, el qual significa, per a molts, més de les ajudes
socials que perceben. Després estan els prejudicis i “l’odi al
pobre” que dificulta encara més l’accés a les persones
migrants, minories ètniques i famílies vulnerable o són cal de
cultiu d’estafadors sense escrúpols.
Ara bé, per primera vegada
en la història del règim del 78 es dóna la paradoxa per la qual hi
ha famílies que són protegides, d’aquella manera, i les es
impossible accedir a un bé de primera necessitat tan sols per
l’ànsia especulativa dels grans tenedors i les immobiliàries.
Alguna cosa pareguda passa amb les famílies amb lloguer social
després de la dació en pagament de les seues vivendes i l’avarícia
dels grans propietaris, altre drama al qual el Botànic no està
prestant molta atenció.
Però això dona per a molt més i el
deixarem per altre article. El pla de rescat social es queda curt si
no planteja l’habitatge com una prioritat, per fer-ho efectiu és
necessari regular el mercat de lloguer per controlar els preus i
facilitar l’accés.
Els bancs, les seues immobiliàries i els fons
voltors obstaculitzaran qualsevol iniciativa en aquesta direcció.
Una vegada més caldrà de l’autoorganització i pressió social
per no deixar en mans d’especuladors el dret a una vivenda digna.
