Octavio
LA RELLA DAMUNT ELS RECORDS
«Un dissabte assolellat del nostre esperançat demà
tornarà a
passar l’entrada per Gabriel Payà
i allí estaràs tu, solemne,
amable, orgullós,
al davant dels teus Hitites.»
Una conversa de whatsApp del dènou d’agost d’enguany:
-Vicent, per motius de salut, diumenge no puc anar a lo d’Enric
Valor. -Vaja, home, quant que ho sent. T’està donant quefer encara
el colp de l’altre dia? Cuida’t i millora. -És més greu. Ha
donat la cara altra cosa i van a per ell a sac. Del fetge. Estic en
bones mans. -Millor, això dona tranquil·litat. Bona nit. -Ja vos
contaré. Bona nit.
Cinquanta-tres dies després jo mateix llegia
“España, mañana, serà republicana”, frase inscrita en una
cinta tricolor d’una corona de flors que acompanyava el fèretre
del meu amic Octavio García Brotons. S’encetà una petita tempesta
d’aigua i vent mentre la família despedia el dol. Una altra
tempesta de tristor, emocions i records recorria els meus cos, cap i
cor. L’irreductible, vital i optimista Octavio —“van a per ell
a sac… Estic en bones mans”— encetava el viatge de la memòria.
No soc creient, Octavio tampoc no ho era, però tant ell com jo —ell,
de segur, més que jo— creem en les persones: en la bondat del seu
record i en el seu record bondadós. I a gosades que el recordarem
sense treva i alegrement sempre.
Ens coneixíem des de menuts. Érem
família, com m’explicava mon pare. Ja sabeu, el de “Petrer,
Petrer” som tots família. I a més a més, nosaltres dos, de
famílies roges i republicanes, i profundament orgullosos de ser-ho.
Teníem molts amics comuns, però la nostra relació més directa va
començar ja en este segle. Forjàrem una amistat plena de
complicitats —l’Elx CF, la pilota valenciana, els Moros i
Cristians, el dòmino…— i algunes felices desavinences,
discutides sempre amb humor, tendresa i civilitat.
Vull recordar-lo
dient-me amablement allò de “Vicent, no aprendràs mai a jugar al
dòmino. En això no seràs com t’agüelo. El tio Quena era el
millor”. La frase em resultava encantadora. Per què? Perquè el
meu estimat iaio Vicent estava viu en la memòria bondadosa
d’Octavio. A això em referia quan parlava de la bondat del record
de l’amic absent. Ah, i perquè nos vos explicaré la història que
em contava de l’anell fet pel meu avi amb una fitxa de dòmino quan
va estar a la presó de Santoña… Això ja fa a Octavio immortal
d’entre els meus immortals.
