Comarca: una trilogia-I
L’escola —i la TV i la premsa i la ràdio— ens educa
l’imaginari territorial. Jo, fins al vint anys, sabia del municipi,
la província i l’Estat/Nació. Prou. Ningú em va explicar que hi
havia un entorn de distàncies/proximitats humanes, tant físiques
com familiars i col·lectives, que era la comarca. Un mapa del País
Valencià “no-escolar”, un opuscle del professor Sanchis Guarner
i alguna que altra xarrada em van descobrir la “teoria de la
comarca” i me la vaig creure racionalment i emotivament. Calia la
pràctica.
Sobre el paperet de Sanchis Guarner, el Nomenclàtor
comarcal del P.V, Joan Fuster, intel·ligent i amablement càustic i
jocós, va dir, segons m’explicava el professor Guia, «Alt
Vinalopó, Valls del Vinalopó, Vinalopó Mitjà i Baix Vinalopó…
Manolo, no et sembla que semblen els “vinalopons en salsa”?». I
tenia part de raó, perquè el territori que s’articula prenent com
a eix vertebrador el riu que naix a Bocairent i es “difumina”
entre Elx i Santa Pola no estava ben definit.
Sense entrar en
detalls, i sent pragmàtics, és evident que el Baix Vinalopó
s’estructura al voltant de la gran capital, Elx, i que les Valls i
el Mitjà són en realitat una sola comarca: VINALOPÓ MITJÀ, amb
una capitalitat eldera reforçada per la conurbació amb Petrer
(quasi cent mil habitants). Per cert, l’Alt és la castellana
Villena i prou. De la mariolenca Banyeres a les estrivacions
ponentines estem, per raons històriques i culturals, a l’Alcoià.
Superar este entorn urbà —Petrer i Elda— mentalment a mi em
costà vint anys. Jo vaig començar a sentir-me ciutadà de
“Comarca”, permeteu-me la denominació mítica d’El Senyor dels
Anells —allà on vivien els “hòbbits”—, entre els vints i
cinquanta anys.
La vaig descobrir llegida en el magnífic assaig
D’Azorín i el país meu (1973), del monover Antoni Ródenas
—actual i absolutament recomanable encara—, i la vaig vivenciar
per motius familiars, professionals, culturals, excursionistes i
sobretot ciclistes (soc un “betetaire” incombustible) en els
feliços 80 i 90.
