LA RELLA DAMUNT ELS RECORDS. Anar a la platja: anys 60
«Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just
a tremolar,
he mirat aquesta terra, …»
(Salvador Espriu)
Des que
em reconec tinc consciència de la mar real. No dic cap barbaritat,
no. Jo conec gent de la meua generació que va veure la mar per
primera volta en plena adolescència —“¡He visto el mar, he
visto el mar!”-. Quan escric este línies puc dir que en el que
portem d’any encara no he anat a la platja. Això és pràcticament
inèdit.
Anar a la platja d’adult, però, per a mi, té molts
condicionants: em molesta el sol, em fastigueja l’excés de gent,
m’emprenya l’arena calenta… Em fa goig passejar vora mar
descalç, fer-me un quintet sota l’ombrel·la i m’enamora nadar
molt i molt fins a la boia i bussejar en cales. Ara recorde les meues
experiències platgeres de xiquet, als anys 60.
Agafàvem
l”Exclusiva” o ens pujàvem a un autocar de platja. Ho féiem en
petita família o en “gran família, amics i veïns”. Anàvem al
Postiguet o a l’Albufereta. Em banyava amb el pare, la mare o algun
altre familiar jove. Feia castellets i clots en l’arena. Em posaven
crema, tot i que alguna volta m’he cremat —soc repulsivament
blanc—.
Dinàvem de carmanyola, “xiringuito” o —plaers de la
vida!— de fonda (quina paraula més bonica procedent de l’àrab,
“fundaq”, i caiguda en desús). Visitàvem els encantadors banys
de fusta d’Alacant. Compraven records marins: encara conserve una
caragola. També anàvem a la tenda de “souvenirs” d’una tia
àvia que vivia a Alacant.
Pujàvem al tramvia. Feiem passejos en
golondrina (que no saps què és? Mira internet!) i a poqueta nit
tornàvem al poble. Un dia, el pare comprà un Ondine de segona mà i
començàrem a anar a la platja com ara, però sense aire
condicionat. Finalitzant els seixanta llogàrem, fins i tot, a un
apartament a Platja Lissa (Elx), però esta serà una altra
“rella…”.
