14.6 C
Petrel
viernes, 29, marzo, 2024
spot_img

Viatge en la Nit de Nadal

Vicente Poveda López                                                                                                                    

 Enric Valor i Vives (Castalla, 1911-València, 2000), és una de les figures clau de la nostra literatura contamporània. Ha rebut nombrosos guardosns, hometnages i s`ha manifestat en un triple aspecte: com a novel. lista, com a rondallista i com a gramàtic. En  les rondalles, va recopilar de la tradicció oral valenciana a les zones rurals, amb valor folklòric i narratiu.   

A més va col.laborar en diverses publicacions i va fundar la revista “Gorg”, que va durar només que tres anys pels censors de l`època.  Si hagués de recomanar algun títol de l’obra narrativa d’Enric Valor, no dubtaria al Viatge de Nadal Temps de batudaViatge de Nadal, publicat per Tándem Edicions,  recollit en el volum Narracions perennes (1995), és un relat que combina el món de la rondalla popular i el de la novel·la realista. En aquest sentit, constitueix una síntesi, absolutament reeixida, del seu món literari propi. En aquest relat curt es conta a primeries de 1900, l`història d’un jove traginer que, la Nit de Nadal, puja de la Vila Joiosa cap a les amples i intricades muntanyes alcoianes i de la seua rodalia muntanyesa, amb el seu carro per vendre xocolata en les cases i mercats d` Alcoi, és d`una modesta casta de xocolaters. Valor descriu la pujada del camí a la muntanya gegant:  

El camí més transitat per aquelles expedicions mercantils i bohèmies era el port de Sella o dels Todons, aquell grandiós esvoranc enlairat sobre un ample laberint de moles abruptes, tossals i pics que s’esvaeixen a poc a poc fins afonar-se en la llunyana mar. Pujant de la Vila a Alcoi, a mà dreta del llarguíssim port s’estén la descarnada crestallera de l’Aitana, i a l’esquerra els contraforts de la fosca i garrigosa serra de Penàguila. Llavors aquest camí carreter -avui enrevessada carretera d’asfalt- serpejava primer entre bancals i escaleroles d’oliveres i garrofers, entre lloms i pujols suaus pròxims a la mar, i per fi s’enfilava muntanyes amunt salvant turons, vorejant precipicis, engolfant-se per vidrienques rieres, amunt i avall com un tobogan de gegants i trobant-se amb el prodigi -als ulls dels vilatans- d’un canvi sobtat de clima en un trajecte de deu hores de pujada: de la tebior marinera al buf gèlid de les altures…-.

Enric Valor presenta l’aparició gradual de la tempesta de neu i el combat del traginer per escapar de les calamitats, en una visió èpica de la vida d’un personatge humil. Un dels moments culminants d’aquesta descripció és el silenci que es produeix tot just abans que comence a nevar. Paral·lelament, el narrador descriu la lluita cada vegada més desesperada del traginer per fer camí i trobar un refugi davant l’avanç dels símptomes de la congelació, que, esgotat, acaba confonent amb una son dolça i reparadora.-. L’acció de la narració es situa en l’ambient prodigiós de la màgica Nit de Nadal:

-Amunt, amunt! A vegades planejava el camí en petites i amagades foies, on el vent brumia en xops invisibles de branques descarnades. Però tot seguit, amunt, amunt. Continuaven les ratxes dures i crues d’un vent que udolava com un llop dins el pinar; el cel s’havia tapat d’un cel espès i translúcid que deixava a males penes filtrar-se una claror llunar on es desdibuixaven ombres i turons. Les carenes de l’Aitana, abans tan fulgurants de blancor sota la lluna, van desaparèixer a poc a poc entre boires i nuvolades (…) La manta enrotllada que duia, començava a pesar molt de la neu incrustada, Ell i la mula, tots blancs, semblaven ja dues figures d’apareguts en aquella hora propícia de la mitjanit. Va pujar una altra volta en el carro, i, una vegada dins, subjectà la lona del darrere i, al davant, va deixar caure el morrió, i es va asseure i es trobava millor que no abans. Tornà a animar-se. Qui havia dit que caminant quan fa fred?.. Neu, neu, neu. Fora d’aquell petit recinte entendat, el temporal seguia desfermant-se, però sempre en un relatiu silenci. Jesús es deia que les nevades grosses solien presentar-se així. No caminar, al final li féu sentir més la gelor, que allí, en la banqueta travessera, semblava gel pur que li clavava els fiblons per l’esquena i pel pit El seu cervell s’ofuscava; vagament sentia recança per la seua obstinació a continuar el viatge; li dolia, en el fons obscur de l’ànima…-

Viatge de Nadal, també destaca de la seua obra, una síntesi del seu particular món narratiu. Valor hi fa servir, d’una banda, un realisme que, lluny del bucolisme i del costumisme, retrata la bellesa i la duresa del paisatge i la vida dels homes que hi viuen. De l’altra, aquest realisme, molt acostat al món i als procediments de cert novel·listes, el combina d’una manera no gens forçada amb el mode de narrar i l’ambient meravellós i popular de les rondalles, i siguim amb un domini remarcable del tempo narratiu de la nevada:

-Jesús comprenia que no es trobava en el món de tots els homes. Allò no era el món aquell que havia deixat arrere unes hores de camí; ell vivia ara dins una forta tempesta, en un terreny que se li havia tornat fosc i desconegut. Aquella veu que havia sentit, que l’havia cridat… tal volta fos mentida, una mentida del vent i dels tornaveus de les muntanyes, un somni. ¿Qui l’havia de cridar, a ell, que era home que tenia pocs amics, que quasi sempre estava sol? Jesús no havia travessat mai la muntanya en un oratge com aquell; ell sabia que es trobava alt, molt alt, però no tenia la mida d’aquella respectable altitud; ell sabia que feia fred, un fred cruel, però no tenia llums ni sabers per a conèixer que el d’aquella nit s’amidava en molts graus sota zero. Només pensava foscament que tal volta es podia morir dins aquella gelor irresistible, com havia sentit a dir de tempestes antigues i de caminants desconeguts. I si es moria, era una gran llàstima, perquè fóra vora el port de la seua salvació, prop de la casa, que ara potser obria ja la seua porta meravellosa…-.

I per acabar, l’esperit del traginer, que es diu Jesús, abans de perdre del tot la consciència, i en aquest moment entre la vida i la mort, es produeix la meravella: Jesús té una visió i es va sentir, com allò que era de veres, com un infant, i li va semblar veure: una llum clara, una cara blanquinosa d’home vell i una dona jove i bella que el mirava tota  maternal. Al final d’aquest relat, el protagonista, que es recupera al llit després d’haver estat rescatat inconscient i salvat d’una mort segura. La descripció del perill que va passar Jesús, i de la copiósa nevada, és de Valor, d`una qualitat literària extraordinària:  

-L’esperit de Jesús s’havia refugiat en un racó petitíssim i calent del seu cos, allà endins, en aquell laberint fosc on habita allò que som, allò misteriós que en ell era ja a la porta del que no som. Però ara venien a destorbar-lo. Per què cantaven a la seua vora molts, molta gent, i no el deixaven gaudir d’aquella dolça son? Encenien llum en el Portal! Venien a veure’l! Que bé! Ara sabrien que, malgrat la seua corpenta i el seu coratge, ell era molt petit i dormia. Quant de temps que no s’havia lliurat a manifestar-se com allò que era de veres, com un infant! És clar… ell era Jesús… i dormia plàcidament… i, a més, naixia en aquesta mateixa nit, com deia aquell d’allà avall. Veia una llum clara i una cara blanquinosa d’home vell i cansat de les maldats del món. Ell, Jesús, li tocava la barba, llarga i blanca com la d’un patriarca; i una dona jove i bella el mirava de molt prop, tota compassiva i maternal (…) Es va fer un silenci. Jo, el que sé de cert -conclogué Jesús eixint-li una llàgrima viva- és que sí que he nascut la Nit de Nadal-.  

otras noticias

siguenos en

6,359FansMe gusta
1,689SeguidoresSeguir
1,047SeguidoresSeguir
- Anuncio-spot_img
- Anuncio-spot_img
- Anuncio-spot_img

LO MÁS LEIDO