Por: Jordi Giménez
No sé què devia passar en altres èpoques. Però la història contemporània ens informa que els pobles no s’han mostrat remisos a fer la guerra quan hi han entrat induïts pels seus amos polítics. En bona lògica, hauria d’haver-hi esdevingut tot el contrari: a mesura que els temps avançaven, els pobles –la gran massa de la població dels Estats– sofrien en major escala les conseqüències de qualsevol conflicte bèl·lic, en raó de la progressiva efectivitat de les armes posades a contribució; i alhora, les possibilitats d’acció civil i de consciència col·lectiva augmentaven en aquestes mateixes capes socials predestinades a víctimes.
Vull dir que, tot compte fet, els pobles han estat, i cada dia més, en condicions d’adonar-se de la malignitat de les guerres d’actuar per evitar-les. La reacció de les multituds, però, en els moments decisius, s’ha produït en direcció oposada: els pobles s’han mostrat entusiastes de la guerra.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos.
Una reflexió de l’assagista de Sueca de plena actualitat (feta fa vora 45 anys), pels tambors de guerra que sonen a Ucraïna. Pareix que no aprenem.
